Arxiu for abril, 2010

BARÇA 3 - 1 XEREZ

diumenge, abril 25th, 2010

Messi i Piqué canvien la cara al partit

Sense que es pugui discutir el resultat, el Barça va passar una mala estona davant el cuer, equip desenfadat i que per moments va creure en una gesta major atemorint fins i tot a un Camp Nou més pendent d’Europa que del que s’estava coent a la gespa. Amb tot, el grup de Guardiola omplir el formulari a desgana i després convocar massivament a la parròquia perquè vagi al compromís continental, el darrer peatge abans de la desitjada final del Santiago Bernabéu. Només preocupa el 22 de maig.
Poc acostumat al sol, un horari de berenar desconegut per a gairebé tots, el Barcelona es confio massa i va signar un triomf en estàtic, ja que poques vegades se li ha vist tan immòbil i espès a l’hora de circular la pilota. Sense que ningú donés un pas endavant, esperant tots la pilota als peus, va ser Jeffren qual es va saltar el guió per animar una mica la vetllada. Va camí de convertir-se en un altre Pedrito aquest planter, resolutiu i golejador sempre que té opcions com la d’ahir. Es la va concedir Guardiola perquè davant el Xerez va ser el partit de les rotacions, mesura obligada per la tornada de la Champions i que fins i tot va permetre a Chygrynskiy tornar al futbol per tornar a generar murmuris. El central, just després que un altre oblidat com Henry retrobés amb el gol, la pífia i la seva pèrdua va permetre a Mario Bermejo fabricar el gol de la tarda, un xut amb la dreta a l’escaire de Valdés que va donar color al dol.
Irreconeixible el Barça, va ser el Xerez el que va prendre el comandament fins al final del primer acte i l’inici del segon. Té mèrit això del valent Gorosito, capaç d’encomanar a un conjunt que es veia en les tenebres i que encara s’ho creu encara que presenta una estocada amb molt mala pinta. Sense vergonya, va acorralar el Barça i entre Orellana i Bermejo va aparèixer Valdés per salvar els mobles.
Com ho hauria de veure Guardiola que amb prou feines va esperar per moure la banqueta i concedir Messi el protagonisme que rebutjaven altres. Va entrar l’argentí, va entrar Piqué i encara que només sigui per la seva presència l’equip andalús va donar un passet cap enrere. Per aquí li va arribar el cop de gràcia en una de les poques aparicions d’Ibrahimovic, eficient després d’una bona jugada de Touré Yayá. Resolt el greuge, i aparcada la Lliga abans d’hora, el tram final es va convertir en un enrenou innecessari amb dos expulsions visitants, trist colofó a un triomf grisenc d’un líder que només va pensar en l’Inter.

BARCELONA 3 – 1 XEREZ
Messi y Piqué cambian la cara al partido

Sin que se pueda discutir el resultado, el Barcelona pasó un mal rato ante el colista, equipo desenfadado y que por momentos creyó en una gesta mayor atemorizando incluso a un Camp Nou más pendiente de Europa que de lo que se estaba cociendo en el césped. Con todo, el grupo de Guardiola rellenó el formulario a desgana y luego convocó masivamente a la parroquia para que acuda al compromiso continental, último peaje antes de la deseada final del Santiago Bernabéu. Sólo preocupa el 22 de mayo.
Poco acostumbrado al sol, un horario de merienda desconocido para casi todos, el Barcelona se confío demasiado y firmó un triunfo en estático, pues pocas veces se le ha visto tan inmóvil y espeso a la hora de circular el balón. Sin que nadie diera un paso al frente, esperando todos la pelota a los pies, fue Jeffren el que se saltó el guión para animar una pizca la velada. Va camino de convertirse en otro Pedrito este canterano, resolutivo y goleador siempre que tiene opciones como la de ayer. Se la concedió Guardiola porque ante el Xerez fue el partido de las rotaciones, medida obligada por la vuelta de la Champions y que incluso permitió a Chygrynskiy volver al fútbol para volver a generar murmullos. El central, justo después de que otro olvidado como Henry se reencontrara con el gol, la pifió y su pérdida permitió a Mario Bermejo fabricar el tanto de la tarde, un derechazo a la escuadra de Valdés que dio color al duelo.
Irreconocible el Barcelona, fue el Xerez el que tomó el mando hasta el final del primer acto y el inicio del segundo. Tiene mérito lo del valiente Gorosito, capaz de contagiar a un conjunto que se veía en las tinieblas y que todavía se lo cree aunque presenta una estocada con muy mala pinta. Sin vergüenza, acorraló al Barcelona y entre Orellana y Bermejo apareció Valdés para salvar los muebles.
Cómo lo tendría que ver Guardiola que apenas esperó para mover el banquillo y concederle a Messi el protagonismo que rechazaban otros. Entró el argentino, entró Piqué y aunque sólo sea por su presencia el equipo andaluz dio un pasito hacia atrás. Por ahí le llegó la puntilla en una de las pocas apariciones de Ibrahimovic, eficiente después de una buena jugada de Touré Yayá. Resuelto el entuerto, y aparcada la Liga antes de tiempo, el tramo final se convirtió en un barullo innecesario con dos expulsiones visitantes, triste colofón a un triunfo grisáceo de un líder que sólo pensó en el Inter.

BARÇA 0 - 0 ESPANYOL

diumenge, abril 18th, 2010

 

Jugador número 13 de l’Espanyol

 

L’Espanyol no ha desaprofitat l’oportunitat de convertir Cornellà-el Prat en una mena de Bombonera, on la grada prem i l’equip ofega. Més de 600 minuts sense encaixar un gol sumen i als periquitos en la seva nova casa, on a més han estat capaços de neutralitzar el Barça menys incisiu de la temporada i pispat dos punts que tornen a reanimar la Lliga.

El primer derbi a Cornellà, i el primer també fora dels límits urbanístics de Barcelona, va ser més trepidant que brillant. El partit de l’any per a l’Espanyol, segons Guardiola, també ho era per al Madrid. Els blanc i blaus necessitaven guanyar per si mateixos, ja que la victòria els posava a la frontera de la salvació, però també podien ajudar-lo als blancs. Al final, es van quedar a mitges. El Barça suma un punt que li permet seguir, si més no, un per davant del Madrid, i l’Espanyol encara haurà recollir un parell d’ells més per certificar la permanència.

Amb l’Inter a l’agenda, però la Lliga sense sentenciar, Guardiola va repetir l’experiment del Bernabéu, encara que en la seva versió corregida. És a dir, amb Puyol al lateral esquerre i Maxwell en la línia més atacant. Per la seva banda, l’Espanyol es va capbussar en el partit sense esperar que el Barça es desplegarà posicionalment. Màxima intensitat en la pressió, amb marques molt agressives que incomodaven la sortida de la pilota dels centrals i, sobretot, impedien Xavi connectar amb els puntes. El fet que per moments els periquitos li discutissin la possessió va provocar que el Barça es sentís estrany. Això de no tenir la pilota va ser una cosa transitòria, però del que va mancar permanentment l’equip de Guardiola va ser de enganxada.

El plantejament de Pochettino va fer efecte, encara que l’argentí li va faltar cintura i ambició quan el Barça es va quedar amb un menys per l’expulsió d’Alves. Amb Forlín en substitució de Moisès en el doble pivot per tapar Messi i ajudar a Baena a no deixar maniobrar a Xavi. Amnistiat per Competició, Kameni només va haver de deixar-se veure en tota la primera part-extensible després de la segona-, cosa que també estava succeint amb Valdés fins que a pocs segons del arribar al descans, el porter del Barça va evitar un gol a remat de Osvaldo i amb ajuda del pal. Si fos per mèrits, és evident que el porter blaugrana hauria d’anar al Mundial i, fins i tot, discutir la titularitat a Casillas. Però sabut és que en una selecció no sempre hi ha els que són, sinó que són els que estan.

Una vegada més, Guardiola es veia obligat a afinar les cordes. El Barça sonava estrany, en part perquè l’Espanyol li feia desafinar en la combinació, però també perquè donava la sensació que alguna peça no estava prou ajustada. A més, en absència de l’habitual rigor col.lectiu, ni tan sols Messi era capaç de transcendir per resultar decisiu.

L’entrada d’Henry (intranscendent) per Milito va tornar a Puyol al lloc de central i va endarrerir a Maxwell al lateral. Però va arribar l’expulsió d’Alves i Guardiola de nou va haver de introduir reajustaments. Puyol al lateral dret i Busquets de central. El Barça no va notar la inferioritat i va jugar els seus millors minuts, encara que sense opcions de gol, a part del penal a Messi que l’àrbitre no va voler cobrar. Si a això s’hi suma que l’Espanyol va mancar d’ambició per buscar la victòria, el 0-0 va ser inevitable.

 

ESPANYOL 0 – 0 BARCELONA

Undiano Mallenco jugador número 13 del Espanyol

 

El Espanyol no ha desperdiciado la oportunidad de convertir Cornellà-El Prat en una especie de Bombonera, donde la grada aprieta y el equipo ahoga. Más de 600 minutos sin encajar un gol suman ya los pericos en su nueva casa, donde además han sido capaces de neutralizar al Barcelona menos incisivo de la temporada y birlarle dos puntos que vuelven a reanimar la Liga.

El primer derbi en Cornellà, y el primero también fuera de los límites urbanísticos de Barcelona, fue más trepidante que brillante. El partido del año para el Espanyol, según Guardiola, también lo era para el Madrid. Los blanquiazules necesitaban ganar por sí mismos, pues la victoria les colocaba en la frontera de la salvación, pero también podían echarle una mano a los blancos. Al final, se quedaron a medias. El Barcelona suma un punto que le permite seguir, cuando menos, uno por delante del Madrid, y el Espanyol aún deberá recolectar un par de ellos más para certificar la permanencia.

Con el Inter en la agenda, pero la Liga sin sentenciar, Guardiola repitió el experimento del Bernabéu, aunque en su versión corregida. Es decir, con Puyol en el lateral izquierdo y Maxwell en la línea más atacante. Por su parte, el Espanyol se zambulló en el partido sin esperar a que el Barcelona se desplegara posicionalmente. Máxima intensidad en la presión, con marcas muy agresivas que incomodaban la salida del balón de los centrales y, sobre todo, impedían a Xavi conectar con los puntas. El hecho de que por momentos los pericos le discutieran la posesión provocó que el Barcelona se sintiera extraño. Lo de no tener el balón fue algo transitorio, pero de lo que careció permanentemente el equipo de Guardiola fue de pegada.

El planteamiento de Pochettino surtió efecto, aunque al argentino le faltó cintura y ambición cuando el Barcelona se quedó con uno menos por la expulsión de Alves. Con Forlín en sustitución de Moisés en el doble pivote para tapar a Messi y ayudar a Baena a no dejar maniobrar a Xavi. Amnistiado por Competición, Kameni apenas tuvo que dejarse ver en toda la primera parte -extensible después de la segunda-, algo que también estaba sucediendo con Valdés hasta que a escasos segundos del alcanzar el descanso, el portero del Barcelona evitó un gol a remate de Osvaldo y con ayuda del palo. Si fuera por méritos, es evidente que el portero azulgrana debería ir al Mundial e, incluso, discutirle la titularidad a Casillas. Pero sabido es que en una selección no siempre están los que son, sino que son los que están.

Una vez más, Guardiola se veía obligado a afinar las cuerdas. El Barcelona sonaba raro, en parte porque el Espanyol le hacía desafinar en la combinación, pero también porque daba la sensación de que alguna pieza no estaba lo suficientemente ajustada. Además, en ausencia del habitual rigor colectivo, ni siquiera Messi era capaz de trascender para resultar decisivo.

La entrada de Henry (intrascendente) por Milito devolvio a Puyol al puesto de central y retrasó a Maxwell al lateral. Pero llegó la expulsión de Alves y Guardiola otra vez tuvo que introducir reajustes. Puyol al lateral derecho y Busquets de central. El Barcelona no notó la inferioridad y jugó sus mejores minutos, aunque sin opsiones de gol, a parte del penal a Messi que el arbitro no quiso cobrar. Si a ello se suma que el Espanyol careció de ambición para buscar la victoria, el 0-0 fue inevitable.

 

 

BARÇA 3 - 0 DEPOR

dijous, abril 15th, 2010

Amb pas ferm i segur

Xavi va sentenciar el clàssic amb dos passades de tiralínies i ahir a la nit va obrir el marcador davant el Depor amb una altra assistència genial que Bojan, contagiat, va transformar en gol amb l’exterior. Amb Xavi de tiralínies i el Barça dibuixant el seu futbol amb esquadra i cartabó, el Depor poc o res va saber fer. Sobretot perquè quan semblava oposar resistència al futbol posicional dels de Guardiola, aquí estava Messi per gargotejar la pissarra amb els seus con-cions impossibles o Pere per marcar un golàs des gairebé el centre del camp després d’una jugada d’atac iniciada per Valdés amb un gran servei a llarg. L’efecte tiralínies.

Xavi va tornar a exercir de tiralínies i una passada seu va valer el primer gol, de Bojan

El Barça té la Lliga guanyada, tot i que matemàticament encara poden perdre-la. La seva solvent victòria al Bernabéu va demostrar que és el millor, però per ser campió encara ha de demostrar que també és el més regular. No li falta raó a Guardiola quan diu que l’avantatge amb el Madrid és ridícula, ja que els blancs ja han demostrat que estan capacitats per guanyar els set partits que li resten. Per això Guardiola no es fia i el seu missatge segueix sent el mateix. Si es relaxen, el Madrid els va agafar. El ajustat del resultat de ahir a la nit li va valer als blaugrana per mantenir-alerta, encara que tampoc el Depor inquietar en excés.

Per si al Barça li faltaven estímuls, als gallecs no se’ls va ocórrer res més que vestir completament de blanc. Com als toros el vermell, al Barça li atrau el blanc, per això el Depor acabés sent envestit. Un quart d’hora va aguantar l’equip de Lotina amb la seva porteria a zero. No va sorprendre el plantejament del biscaí, llevat que va sortir amb els laterals canviats-Manuel Pau a l’esquerra i Laure a la dreta-. Mentre, Guardiola va insistir amb la variant de Messi per darrere del punta, en absència de Ibra altra vegada confiat a Bojan, i amb Pedro i Jeffren oberts a banda. Un entramat ofensiu les cordes a manera de titella manejava Xavi, el tiralínies, ben secundat per Touré.

Pere va donar el primer avís a Aranzubía amb un xut al pal, encara que el gol de Bojan no trigaria a arribar. El porter del Depor va desbaratar una ocasió de Jeffren a passada de Messi i una mitjana xilena d’Alves al travesser va merèixer ser el segon. Però no, el Barça no aconseguia traslladar el marcador la seva aclaparadora superioritat i el partit es va mantenir obert fins que Pere el va tancar amb un golàs.

El Depor s’ha diluït com un terròs de sucre a l’aigua amb dos punts dels 21 últims. Guardiola, en la seva habitual estratègia d’elogiar el rival per debilitar, va dir que el Depor era un os. Sí, un os, però d’oliva.

Fitxa tècnica

Barça: Valdés; Alves, Márquez, Piqué, Maxwell; Xavi (Sergio Busquets, m. 77), Touré, Pedro, Messi, Jeffren (Keita, m. 50), i Bojan (Henry, m. 74).

Depor: Aranzubía; Laure, Piscu, Lopo, Manuel Pablo, Antonio Tomás, Sergio (Iván Pérez, m. 84); Juan Rodríguez, Pablo Álvarez (Juan Domínguez, m. 53), Saved, i Riki (Lassad, m. 70 ).

Gols: 1-0. M. 15. Passi profund i precís de Xavi a Bojan, que bat a Aranzubía amb l’exterior de la cama dreta. 2-0. M. 68. Pere aprofita un mal rebuig d’Aranzubia per marcar amb l’esquerra gairebé des del centre del camp. 3-0. M. 71. Touré, després controlar possiblement amb el braç, afusella a Aranzubía a la sortida d’un córner.

Àrbitre: Parades. Va mostrar targeta groga a Lopo, Pablo Álvarez i Manuel Pablo.

Camp Nou: 78.897 espectadors

 

BARCELONA 3 – 0 DEPORTIVO

 

Con paso firme y seguro

Xavi sentenció el clásico con dos pases de tiralíneas y anoche abrió el marcador ante el Depor con otra asistencia genial que Bojan, contagiado, transformó en gol con el exterior. Con Xavi de tiralíneas y el Barça dibujando su fútbol con escuadra y cartabón, el Depor poco o nada supo hacer. Sobre todo porque cuando parecía oponer resistencia al fútbol posicional de los de Guardiola, ahí estaba Messi para garabatear la pizarra con sus con-ducciones imposibles o Pedro para marcar un golazo desde casi el centro del campo tras una jugada de ataque iniciada por Valdés con un gran saque en largo. El efecto tiralíneas.

Xavi volvió a ejercer de tiralíneas y un pase suyo valió el primer gol, de Bojan

El Barça tiene la Liga ganada, aunque matemáticamente aún pueden perderla. Su solvente victoria en el Bernabéu demostró que es el mejor, pero para ser campeón aún tiene que demostrar que también es el más regular. No le falta razón a Guardiola cuando dice que la ventaja con el Madrid es ridícula, pues los blancos ya han demostrado que están capacitados para ganar los siete encuentros que le restan. Por eso Guardiola no se fía y su mensaje sigue siendo el mismo. Si se relajan, el Madrid les pillará. Lo ajustado del resultado de anoche le valió a los azulgrana para mantenerse alerta, aunque tampoco el Depor inquietó en exceso.

Por si al Barça le faltaban estímulos, a los gallegos no se les ocurrió otra cosa que vestir completamente de blanco. Como a los toros el rojo, al Barça le atrae lo blanco, de ahí que el Depor acabara siendo embestido. Un cuarto de hora aguantó el equipo de Lotina con su portería a cero. No sorprendió el planteamiento del vizcaíno, salvo que salió con los laterales cambiados -Manuel Pablo en la izquierda y Laure en la derecha-. Mientras, Guardiola insistió con la variante de Messi por detrás del punta, en ausencia de Ibra otra vez confiado a Bojan, y con Pedro y Jeffren abiertos a banda. Un entramado ofensivo cuyas cuerdas a modo de marioneta manejaba Xavi, el tiralíneas, bien secundado por Touré. 

Pedro dio el primer aviso a Aranzubía con un tiro al palo, aunque el gol de Bojan no tardaría en llegar. El portero del Depor desbarató una ocasión de Jeffren a pase de Messi y una media chilena de Alves al larguero mereció ser el segundo. Pero no, el Barça no lograba trasladar al marcador su aplastante superioridad y el partido se mantuvo abierto hasta que Pedro lo cerró con un golazo.

El Depor se ha diluido como un azucarillo en el agua con dos puntos de los 21 últimos. Guardiola, en su habitual estrategia de elogiar al rival para debilitarle, dijo que el Depor era un hueso. Sí, un hueso, pero de aceituna.

Ficha técnica

Barcelona: Valdés; Alves, Márquez, Piqué, Maxwell; Xavi (Sergio Busquets, m. 77 ), Touré; Pedro, Messi, Jeffren (Keita, m. 50); y Bojan (Henry, m. 74).

Deportivo: Aranzubía; Laure, Piscu, Lopo, Manuel Pablo; Antonio Tomás, Sergio (Iván Pérez, m. 84); Juan Rodríguez, Pablo Álvarez (Juan Domínguez, m. 53), Guardado; y Riki (Lassad, m. 70).

Goles: 1-0. M. 15. Pase profundo y preciso de Xavi a Bojan, que bate a Aranzubía con el exterior de la pierna derecha. 2-0. M. 68. Pedro aprovecha un mal despeje de Aranzubía para marcar con la izquierda casi desde el centro del campo. 3-0. M. 71. Touré, tras controlar posiblemente con el brazo, fusila a Aranzubía a la salida de un córner.

Árbitro: Paradas. Mostró tarjeta amarilla a Lopo, Pablo Álvarez y Manuel Pablo.

Camp Nou: 78.897 espectadores.

MADRID 0 - 2 BARÇA

diumenge, abril 11th, 2010

Va guanyar el millor equip, al més costós dels equips

 

L’edèn va tornar a ser blaugrana en una nit ideal per a un Madrid-Barça, obra mestra de l’espectacle, cim de l’eco col.lectiu. Fresca, d’abril xulo, cel acabat polit (per la brillantor de les estrelles) i febre en el mediastí, aquest racó del plexe solar on s’acarnissen els tobogans i deixa anar les seves papallones la passió, en aquest cas la passió pels colors.

Fa un any va tornar Pérez amb el seu sac d’or, però la fallida del Madrid era moral. La despullar aquell 2-6: aquí va quedar al ras, glacial, lívida de ruïna anímica, l’ànima blanca. Dos símptomes van destapar la seva misèria. Un, el dels merengues que, aterrits per un duel a pit descobert, volien el forrellat davant Casillas, parc el valor, amagat el cor, i pidolar a l’atzar el que no arribava l’autoestima. L’altre, el dels merengues que van arribar a ànsia que Pérez deshonres seva gola mercantil comprant fruits de La Masia. Aquesta dimissió del seu orgull va donar la mesura de la rendició del Madrid, que va ofendre a l’antiga glòria de la seva pedrera escombraries amb la grollera temptació, bitllet a la mà, l’filó del major rival. Tot segueix igual.

Contra aquest sotmetiment exhibir Florentino seu moneder. I ahir es va veure de seguida que, si els diners no dóna la felicitat, si més no és excitant: el Madrid va sortir com un diapasó. Cada pas seu va ser una rampa. El futbol es eludia en aquesta descàrrega, però a canvi es electrocutada el joc del Barça, que va trigar a refer d’aquest arrencada. La pressió blanca, amb la defensa molt endavant, es va plantejar molt fera, un punt trastornada. El voltatge va oferir un corrent altern decebedora, ja que no calava ni la famosa enganxada del Madrid ni el cèlebre rondo blaugrana. El Madrid s’encomanava a algunes carreres de Cristiano a desafiament a Piqué, i el seu rival reculava amb cessions Valdés, confiat que el seu joc creixeria quan la vibració s’aquieta.

Així va ser. Enmig del confús espurneig va acabar aterrant Xavi sobre la seva zona creativa. Allò va tenir l’efecte de la pedra que cau a l’aigua i multiplica les ones en cercles concèntrics: el futbol del Barça es va expandir, ja serè. Les mirades estaven en Alves, alineat per sorpresa per Guardiola com a extrem dret, però el gest de complicitat del 0-1 va ser pel centre. Basta un reojazo de Xavi per traçar una paret perfecta. Messi va burlar a Albiol amb un control orientat amb el pit i al Bernabéu va quedar esgarrifat, mut, per aquest guió fatídic que contra tota precaució i panteix es complia inexorable.

El Madrid, ansiós abans, va entrar consumit en el segon temps. Guardiola va canviar una mica els plans: Alves al lateral dret, Puyol al esquerre i Maxwell, després substituït per Iniesta, a la mitjana. El Barça va amenaçar saqueig quan Pere, llançat també per Xavi, li va guanyar l’esquena a Arbeloa i va marcar el 0-2. Un moment, van dir Van der Vaart i Cristià: això no ha acabat. Valdés, seguríssim, els va contestar amb dues parades i el Madrid va esgotar els seus arguments: ni Guti, ni Raúl, ni Benzema, ni la cara sofrent de CR, ni les últimes bocada d’alè de l’estadi. Casillas encara va haver de apagar dos llampecs de Messi, i Xavi va demostrar que qualsevol centre del camp del Barça és millor que qualsevol del Madrid i que amb això la Lliga, ja de pinta diàfana, repeteix magisteri blaugrana.

El Bernabéu, com el seu equip buit de pilota i de futbol, va ser despoblant de madridisme. Després va caure la nit (ideal). Silenci. Res.

Real Madrid: Casillas; Ramos, Albiol, Garay, Arbeloa, Xabi Alonso, Gago, Marcelo (Guti, min. 56), Van der Vaart (Raúl, min. 69); Ronaldo i Higuaín (Benzema, min. 79).

Barça: Valdés; Puyol, Piqué, Milito (Márquez, min. 79), Maxwell (Iniesta, min. 63); Alves, Busquets, Xavi, Kaita; Pere i Messi.

Gols: 0 - 1, Messi, min. 33. 0-2, Pedro, min. 56.

Àrbitre: Mejuto González (Col Asturià). Amonestar amb targeta groga a Xabi Alonso (min. 13), Albiol (min. 30), Ramos (min. 61), Garay (min. 84) per part del Reial Madrid ja Messi (min. 19), Xavi (min. 31), Alves (min. 38), Maxwell (min. 51) per part del FC Barça.

Estadi: Santiago Bernabéu. 80. 354 espectadors.

 

Real Madrid 0 - 2  Barcelona

Ganó el mejor equipo, al más costoso de los equipos

 

El edén volvió a ser azulgrana en una noche ideal para un Madrid-Barcelona, obra maestra del espectáculo, cumbre del eco colectivo. Fresca, de abril chulo, cielo recién pulido (para el brillo de las estrellas) y fiebre en el mediastino, ese rincón del plexo solar donde se ceban los toboganes y suelta sus mariposas la pasión, en este caso la pasión por los colores.

Hace un año volvió Pérez con su saco de oro, pero la bancarrota del Madrid era moral. La desnudó aquel 2-6: ahí quedó al raso, glacial, lívida de ruina anímica, el alma blanca. Dos síntomas destaparon su miseria. Uno, el de los merengues que, aterrados por un duelo a pecho descubierto, querían el cerrojo ante Casillas, parco el valor, agazapado el corazón, y mendigarle al azar lo que no alcanzaba la autoestima. El otro, el de los merengues que llegaron a ansiar que Pérez deshonrase su gula mercantil comprando frutos de La Masía. Esta dimisión de su orgullo dio la medida de la rendición del Madrid, que ofendió a la antigua gloria de su cantera basureándola con la grosera tentación, billete en mano, del filón del mayor rival. Todo sigue igual.

Contra este sometimiento exhibió Florentino su monedero. Y ayer se vio enseguida que, si el dinero no da la felicidad, al menos es excitante: el Madrid salió como un diapasón. Cada paso suyo fue un calambre. El fútbol se eludía en esa descarga, pero a cambio se electrocutaba el juego del Barcelona, que tardó en reponerse de ese arranque. La presión blanca, con la defensa muy adelante, se planteó muy fiera, un punto desquiciada. El voltaje ofreció una corriente alterna decepcionante, pues no prendía ni la famosa pegada del Madrid ni el célebre rondo azulgrana. El Madrid se encomendaba a algunas carreras de Cristiano en desafío a Piqué, y su rival reculaba con cesiones a Valdés, confiado en que su juego crecería cuando la vibración se aquietara.

Así fue. En medio del confuso chisporroteo acabó aterrizando Xavi sobre su zona creativa. Aquello tuvo el efecto de la piedra que cae en el agua y multiplica las ondas en círculos concéntricos: el fútbol del Barcelona se expandió, ya sereno. Las miradas estaban en Alves, alineado por sorpresa por Guardiola como extremo derecho, pero el guiño del 0-1 fue por el centro. Bastó un reojazo de Xavi para trazar una pared perfecta. Messi burló a Albiol con un control orientado con el pecho y el Bernabéu quedó espeluznado, mudo, por este guión fatídico que contra toda precaución y jadeo se cumplía inexorable.

El Madrid, ansioso antes, entró consumido en el segundo tiempo. Guardiola cambió un poco los planos: Alves al lateral derecho, Puyol al izquierdo y Maxwell, luego sustituido por Iniesta, a la media. El Barcelona amenazó saqueo cuando Pedro, lanzado también por Xavi, le ganó la espalda a Arbeloa y marcó el 0-2. Un momento, dijeron Van der Vaart y Cristiano: esto no ha terminado. Valdés, segurísimo, les contestó con dos paradas y el Madrid agotó sus argumentos: ni Guti, ni Raúl, ni Benzema, ni la cara sufriente de CR, ni las últimas boqueadas de aliento del estadio. Casillas aún tuvo que apagar dos relámpagos de Messi; y Xavi demostró que cualquier centro del campo del Barcelona es mejor que cualquiera del Madrid y que con eso la Liga, ya se pinta diáfana, repite magisterio azulgrana.

El Bernabéu, como su equipo vacío de balón y de fútbol, fue despoblándose de madridismo. Después cayó la noche (ideal). Silencio… Nada.

Real Madrid: Casillas; Ramos, Albiol, Garay, Arbeloa; Xabi Alonso, Gago, Marcelo (Guti, min. 56) , Van der Vaart (Raúl, min. 69); Ronaldo e Higuaín (Benzemá, min. 79).

Barcelona F. C.: Valdés; Puyol, Piqué, Milito (Márquez, min. 79), Maxwell (Iniesta, min. 63); Alves, Busquets, Xavi, Kaita; Pedro y Messi.

Goles: 0 - 1, Messi, min. 33. 0 - 2, Pedro, min. 56.

Árbitro: Mejuto González (Col. Asturiano). Amonestó con tarjeta amarilla a Xabi Alonso (min. 13), Albiol (min. 30), Ramos (min. 61), Garay (min. 84) por parte del Real Madrid y a Messi (min. 19), Xavi (min. 31), Alves (min. 38), Maxwell (min. 51) por parte del FC Barcelona.

Estadio: Santiago Bernabéu. 80. 354 espectadores.

BARÇA 4 - 1 ARSENAL

dimecres, abril 7th, 2010

CHAMPIONS: Messi porta al Barça enlaire cap a la final de Madrid amb un hat-trick, el quart de la temporada

El Barça va haver tancar l’eliminatòria després de la seva exhibició a l’Emirates, però els blaugranas es apiadat de l’Arsenal i van deixar als gunners amb vida perquè Messi els rematés al Camp Nou. Si a Londres el 10 va estar amagat i al servei del lluïment col.lectiu, l’argentí va acaparar tot el protagonisme. N’hi va haver prou que l’Arsenal amenaçar amb incomodar la nit als blaugranas amb un gol de Bendtner perquè Messi agafés la pilota i iniciés ell solet la remuntada. Tres gols en vint minuts i un quart per a superar les seves tres ‘hat-trick’ de la temporada. Aquí és res.

Com en els escacs les caselles centrals del tauler, per a Barça i Arsenal el centre de discussió el va tornar a acaparar la pilota. Wenger va plantejar el partit tal com havia anunciat. Intentant estrènyer el camp el Barça, acumulant molts jugadors a la zona de creació. Els anglesos deixaven sortir als centrals, però vigilaven de prop a Xavi i tapaven les línies de passada. Incapaç de discutir la possessió el Barça, l’Arsenal aviat es va refugiar en la pressió i la sortida ràpida pel que fa interceptava una pilota. Així va arribar el gol de Bendtner, a qui Valdés va poder aturar una vegada, però no en la segona.

Messi va necessitar només tres minuts per trobar una cabina i enfundar el vestit de superheroi. L’argentí es va treure del no res, i gairebé sense espai per engatillada, un xut amb l’esquerra que va restablir l’ordre. Messi començava a brillar, cosa que, sent bo per al Barça, no sempre és un bon símptoma per a l’equip de Guardiola. De fet l’Arsenal havia aconseguit portar el partit on més li interessava. Amb trànsit dens i un peatge les barreres només Messi semblava capacitat a saltar. I així va ser.

Com que Xavi no podia maniobrar amb comoditat, el 10 va assumir el seu paper i va iniciar una jugada que ell mateix es va encarregar de rematar a passada de Pere. Insaciable, Messi no va desaprofitar una assistència de Keita (amb el cap!) Per posar el turbo cap a la porteria d’Almunia i batre’l amb un toc que només està a l’alçada dels elegits. El tercer gol de Messi va desencadenar l’eufòria a les grades, que desenfundar el “sí, sí, sí, ens anem a Madrid!“. Això sí, ho va fer tímidament, potser perquè en la memòria dels aficionats estava encara massa recent que ha passat a Londres, on l’Arsenal ja va ser capaç de remuntar els dos gols d’Ibrahimovic.

Temporitzat per al dissabte

Tot i que, conscient o inconscientment, el Barça va començar a reservar el seu millor futbol per al clàssic de dissabte, els anglesos mai van donar la sensació de poder donar-li la volta al partit i, per extensió, a l’eliminatòria. Potser per la suma de tots dos condicionants, el ritme i la intensitat del joc va baixar considerablement a la segona part. Només en quart gol de Messi, amb el partit a punt de finalitzar, va tornar a posar al Camp Nou en peu, que, ara sí, va corejar amb ganes el “Messi sí, sí, sí“.

El Barça està ja a un sol esglaó de la final del Bernabéu, tot i que en ell li espera l’Inter de Mourinho. Un rival incòmode i (sobretot) un tècnic que de ben segur no plantejarà una batalla com la de l’Arsenal, sinó un autèntica guerra de guerrilles. Els de Guardiola són millor equip i en cas de dubte sempre tenen Messi com a factor determinant.

Fitxa tècnica

Barça (4): Valdés; Alves, Márquez, Milito, Abidal (Maxwell, m. 53); Xavi, Sergio Busquets, Keita, Messi, Bojan (Yayá Touré, m. 56) i Pedro (Iniesta, m. 86).

Arsenal (1): Almunia; Sagna, Vermaelen, Silvestre (Eboué, m. 63), Clichy, Edmílson, Nasri, Diaby, Walcott, Bendtner i Rosický (Eduardo, m.72).

Gols:

0-1. M. 18. Diaby roba en possible falta, llança a Walcott i aquest cedeix a Bendtner, que no pot batre Valdés en el seu primer intent, però sí en el segon.

1-1. M. 21. Messi recull un rebuig de Silvestre i marca de tir dur i ajustat.

2-1. M. 37. Messi culmina, després d’una assistència de Pere, una jugada iniciada per ell.

3-1. M. 42. Messi, a passada de cap de Keita, es va sol i aixeca la pilota davant la sortida d’Almunia.

4-1. M. 88. Messi, en jugada personal.

Àrbitre: Stark (Alemanya). Targeta groga a Edmílson, Rosický i Eboué.

Camp Nou: 93.330 espectadors.

BARCELONA 4 - 1 ARSENAL

CHAMPIONS: Messi lleva al Barcelona en volandas hacia la final de Madrid con un hat-trick, el cuarto de la temporada

El Barcelona debió cerrar la eliminatoria tras su exhibición en el Emirates, pero los azulgranas se apiadaron del Arsenal y dejaron a los gunners con vida para que Messi les rematara en el Camp Nou. Si en Londres el 10 estuvo agazapado y al servicio del lucimiento colectivo, el argentino acaparó todo el protagonismo. Bastó que el Arsenal amagara con incomodar la noche a los azulgranas con un gol de Bendtner para que Messi cogiera el balón e iniciara él solito la remontada. Tres goles en veinte minutos y un cuarto para superar sus tres ‘hat-trick’ de la temporada. Ahí es nada.

Como en el ajedrez las casillas centrales del tablero, para Barcelona y Arsenal el centro de discusión lo volvió a acaparar el balón. Wenger planteó el partido tal y como había anunciado. Intentando estrecharle el campo al Barcelona, acumulando muchos jugadores en la zona de creación. Los ingleses dejaban salir a los centrales, pero vigilaban de cerca a Xavi y tapaban las líneas de pase. Incapaz de discutirle la posesión al Barcelona, el Arsenal pronto se refugió en la presión y la salida rápida en cuanto interceptaban un balón. Así llegó el gol de Bendtner, a quien Valdés pudo detener una vez, pero no en la segunda.

Messi necesitó apenas tres minutos para encontrar una cabina y enfundarse el traje de superhéroe. El argentino se sacó de la nada, y sin apenas espacio para engatillar, un zurdazo que restableció el orden. Messi empezaba a brillar, algo que, siendo bueno para el Barcelona, no siempre es un buen síntoma para el equipo de Guardiola. De hecho el Arsenal había logrado llevar el partido donde más le interesaba. Con tráfico denso y un peaje cuyas barreras sólo Messi parecía capacitado a saltarse. Y así fue.

En vista de que Xavi no podía maniobrar con comodidad, el 10 asumió su papel e inició una jugada que él mismo se encargó de rematar a pase de Pedro. Insaciable, Messi no desaprovechó una asistencia de Keita (¡con la cabeza!) para poner el turbo hacia la portería de Almunia y batirle con un toque que sólo está a la altura de los elegidos. El tercer gol de Messi desató la euforia en las gradas, que desenfundó el “¡sí, sí, sí, nos vamos a Madrid!“. Eso sí, lo hizo tímidamente, quizás porque en la memoria de los aficionados estaba aún demasiado reciente lo acontecido en Londres, donde el Arsenal ya fue capaz de remontar los dos goles de Ibrahimovic.

Temporizando para el sábado

Pese a que, consciente o inconscientemente, el Barcelona empezó a reservar su mejor fútbol para el clásico del sábado, los ingleses nunca dieron la sensación de poder darle la vuelta al partido y, por extensión, a la eliminatoria. Tal vez por la suma de ambos condicionantes, el ritmo y la intensidad del juego bajó considerablemente en la segunda parte. Sólo en cuarto gol de Messi, con el partido a punto de finalizar, volvió a poner al Camp Nou en pie, que, ahora sí, coreó con ganas el “Messi sí, sí, sí“.

El Barcelona está ya a un sólo escalón de la final del Bernabéu, aunque en él le aguarda el Inter de Mourinho. Un rival incómodo y (sobre todo) un técnico que a buen seguro no planteará una batalla como la del Arsenal, sino un auténtica guerra de guerrillas. Los de Guardiola son mejor equipo y en caso de duda siempre tienen a Messi como factor determinante.

Ficha técnica

Barcelona (4): Valdés; Alves, Márquez, Milito, Abidal (Maxwell, m. 53); Xavi, Sergio Busquets, Keita; Messi, Bojan (Yayá Touré, m. 56) y Pedro (Iniesta, m. 86).

Arsenal (1): Almunia; Sagna, Vermaelen, Silvestre (Eboué, m. 63), Clichy; Edmilson, Nasri, Diaby; Walcott, Bendtner y Rosicky (Eduardo, m.72).

Goles:

0-1. M. 18. Diaby roba en posible falta, lanza a Walcott y éste cede a Bendtner, quien no puede batir a Valdés en su primer intento, pero sí en el segundo.

1-1. M. 21. Messi recoge un rechace de Silvestre y marca de tiro duro y ajustado.

2-1. M. 37. Messi culmina, tras una asistencia de Pedro, una jugada iniciada por él.

3-1. M. 42. Messi, a pase de cabeza de Keita, se va solo y levanta el balón ante la salida de Almunia.

4-1. M. 88. Messi, en jugada personal.

Árbitro: Stark (Alemania). Tarjeta amarilla a Edmilson, Rosicky y Eboué.

Camp Nou: 93.330 espectadores.

BARÇA 4 - 1 ATLETIC

diumenge, abril 4th, 2010

Bojan es va reivindicar i deixa el Barcelona líder

Un estil fa reconeixible a un equip, però també li dóna un plus en la supervivència i en la necessitat. Després del seu exercici manaire a Londres, de la imposició de la identitat del seu futbol als ulls d’Europa, Guardiola va reservar Xavi i Alves per rematar l’Arsenal dimarts. En l’escalfament Ibrahimovic va anunciar que tampoc jugaria per unes molèsties al genoll. Bojan es va incrustar en l’onze, com Jeffren i Chygrynskiy, com si res. Va donar igual. El Barça va golejar l’Athletic des de la seva inconfusible motlle.

El ball inicial de Guardiola va ser tant de jugadors com de posicions. Puyol va ser lateral dret i Maxwell va aparèixer com a extrem esquerre rememorant els seus inicis a l’Ajax. Messi es va situar per davant de Busquets. Aquí, centrat, ja ha donat dues exhibicions històriques: el 2-6 el Madrid i l’última final de la Copa d’Europa. En la mesura que Messi s’allunya de la banda, que pulula i fa mal des del cabdell central, el seu regnat és més complet.

Al centre ha de driblar i gestionar el temps del joc per igual. Ha d’aplicar l’acceleració i la pausa per al seu equip, de manera que la seva influència sobre el joc col.lectiu, que ja és notable, augmenta. La maduresa de Messi al centre apunta a un futbolista que governarà el joc més del que ho fa ara. Ahir no va donar un últim passi, però sí els penúltims que van descobrir la jugada del primer i el tercer gol del Barça. En el primer va percebre la incorporació d’Abidal i li va ampliar la seva carrera amb una passada entre dos defenses de l’Athletic. El centre del francès el ramat Jeffren apareixent per sorpresa al segon pal. El tercer gol del Barça es va construir en termes similars, però aquesta vegada va ser Bojan qui va rebentar a Iraizoz.

El cacic Puyol

Entremig d’aquests dos gols, Puyol es va reivindicar com un futbolista monumental. Aquesta temporada està a l’altura dels grans de la història a les cruïlles. Hi ha hagut molts centrals amb la seva capacitat física, però molt pocs han sabut domarlas per aplicar-les amb el tempo perfecte a la cruïlla. Ahir, es va anticipar en el medi i ell mateix li va regalar el segon gol a Bojan.

L’aixafament del Barça sobre l’Athletic es va donar sense Xavi ni Iniesta, les seves centrecampistes més trencadors des dels seus passis perjudicials. Sense aquesta part vital del seu joc, el Barça va sobreviure perquè l’estil el protegeix. Els que van jugar no tenen aquest punt imaginatiu de més quan la passada a l’ús no hi ha entre un embull de cames, però amb aplicar l’academicisme en les seves accions va ser suficient. Jeffren sap què ha de fer un extrem en el dibuix del Barça. Ha crescut amb això. No surt perdut al camp a resoldre, entra convençut que ha de executar el que ha fet des que li van reclutar per a La Masia.

Jeffren es reconeix en l’estil i li descàrrega de la responsabilitat d’haver de lluir-se i convèncer des del simple individualisme. Igual que Bojan, que sap de memòria que ha de caure a les bandes quan als extrems no els dóna temps a arribar de primeres. Ahir va ensenyar la principal virtut que el va situar com juvenil en el camí dels grans golejadors. Va armar la cama ràpid i no se li empetitien la porteria. El contrari que a Llorente, que va desaprofitar l’ocasió de posar el seu equip per davant amb tot a favor. De vegades com aquesta està el seu bitllet al Mundial.

Amb 3-0 al descans, Caparrós va canviar d’ales per ficar Yeste i Toquero, una suplència estranya. El Athetic va esgotar una mica més el Barça, però aquest Messi creixent arma i marca, amb el d’ahir ja suma 26 gols. I aquí, el seu regnat s’eleva per sobre de qualsevol súper estrella del futbol. Susaeta va salvar la vergonya visitant. Mentrestant, Guardiola, a la seva, va acabar amb Piqué de migcentre. Perquè té un estil.

Barça: Valdés; Puyol, Piqué, Chygrynskiy, Abidal; Maxwell, Touré Yaya (Jonathan, min.75), Sergio (Xavi, min.53), Jeffren, Messi i Bojan.

Athletic de Bilbao: Iraizoz; Iraola, Sant Josep, Amorebieta, Koikili; Gurpegui, David López (Toquero, min.46), Javi Martínez, Gabilondo (Yeste, min.46); Susaeta i Llorente (Iturraspe, min.65).

Gols: 1-0, min.26: Jeffren. 2-0, min.40: Bojan. 3-0, min.58: Bojan. 4-0, min.68. 4-1, min.76: Susaeta.

Àrbitre: Mateu Lahoz, del comitè valencià. Va mostrar cartolina groga Touré (min.61) i Javi Martínez (min.61).

Incidències: partit corresponent a la trentena jornada de la Lliga, disputat al Camp Nou davant 77.630 espectadors.

Lluis Gustav:.

BARCELONA 4 – 1 ATLETIC

Bojan se reivindicó y deja al Barcelona líder

Un estilo hace reconocible a un equipo, pero también le da un plus en la supervivencia y en la necesidad. Después de su ejercicio mandón en Londres, de la imposición de la identidad de su fútbol a los ojos de Europa, Guardiola reservó a Xavi y Alves para rematar al Arsenal el martes. En el calentamiento Ibrahimovic anunció que tampoco jugaría por unas molestias en la rodilla. Bojan se incrustó en el once, como Jeffren y Chygrynskiy, como si nada. Dio igual. El Barcelona goleó al Athletic desde su inconfundible molde.

El baile inicial de Guardiola fue tanto de jugadores como de posiciones. Puyol fue lateral derecho y Maxwell apareció como extremo izquierdo rememorando sus inicios en el Ajax. Messi se situó por delante de Busquets. Ahí, centrado, ya ha dado dos exhibiciones históricas: el 2-6 al Madrid y la última final de la Copa de Europa. En la medida que Messi se aleja de la banda, que pulula y hace daño desde el cogollo central, su reinado es más completo.

En el centro tiene que driblar y manejar el tiempo del juego por igual. Debe aplicar la aceleración y la pausa para su equipo, por lo que su influencia sobre el juego colectivo, que ya es notable, aumenta. La madurez de Messi en el centro apunta a un futbolista que gobernará el juego más de lo que lo hace ahora. Ayer no dio un último pase, pero sí los penúltimos que descubrieron la jugada del primer y el tercer gol del Barcelona. En el primero percibió la incorporación de Abidal y le amplió su carrera con un pase entre dos defensas del Athletic. El centro del francés lo rebañó Jeffren apareciendo por sorpresa en el segundo palo. El tercer tanto del Barcelona se construyó en términos similares, pero esta vez fue Bojan el que reventó a Iraizoz.

El cacique Puyol

Entre medias de esos dos goles, Puyol se reivindicó como un futbolista monumental. Esta temporada está a la altura de los grandes de la historia en los cruces. Ha habido muchos centrales con su capacidad física, pero muy pocos han sabido domarlas para aplicarlas con el tempo perfecto en el cruce. Ayer, se anticipó en el medio y él mismo le regaló el segundo gol a Bojan.

El aplastamiento del Barcelona sobre el Athletic se dio sin Xavi ni Iniesta, sus centrocampistas más rompedores desde sus pases dañinos. Sin esa parte vital de su juego, el Barcelona sobrevivió porque el estilo le protege. Los que jugaron no tienen ese punto imaginativo de más cuando el pase al uso no cabe entre una maraña de piernas, pero con aplicar el academicismo en sus acciones fue suficiente. Jeffren sabe qué tiene que hacer un extremo en el dibujo del Barcelona. Ha crecido con ello. No sale perdido al campo a resolver, entra convencido de que tiene que ejecutar lo que ha hecho desde que le reclutaron para La Masía.

Jeffren se reconoce en el estilo y le descarga de la responsabilidad de tener que lucirse y convencer desde el simple individualismo. Igual que Bojan, que sabe de memoria que tiene que caer a las bandas cuando a los extremos no les da tiempo a llegar de primeras. Ayer enseñó la principal virtud que le situó como juvenil en la senda de los grandes goleadores. Armó la pierna rápido y no se le empequeñeció la portería. Lo contrario que a Llorente, que desperdició la ocasión de poner a su equipo por delante con todo a favor. En ocasiones como esa está su billete al Mundial.

Con 3-0 al descanso, Caparrós cambió de alas para meter a Yeste y a Toquero, una suplencia extraña. El Athetic apuró un poco más al Barcelona, pero este Messi creciente arma y marca, con el de ayer suma ya 26 goles. Y ahí, su reinado se eleva por encima de cualquier súper estrella del futbol. Susaeta salvó la vergüenza visitante. Mientras, Guardiola, a lo suyo, terminó con Piqué de mediocentro. Porque tiene un estilo.

Barcelona: Valdés; Puyol, Piqué, Chygrynskiy, Abidal; Maxwell, Touré Yaya (Jonathan, min.75), Sergio (Xavi, min.53), Jeffrén; Messi y Bojan.

Athletic de Bilbao: Iraizoz; Iraola, San José, Amorebieta, Koikili; Gurpegui, David López (Toquero, min.46), Javi Martínez, Gabilondo (Yeste, min.46); Susaeta y Llorente (Iturraspe, min.65).

Goles: 1-0, min.26: Jeffrén. 2-0, min.40: Bojan. 3-0, min.58: Bojan. 4-0, min.68. 4-1, min.76: Susaeta.

Árbitro: Mateu Lahoz, del comité valenciano. Mostró cartulina amarilla Touré (min.61) y Javi Martínez (min.61).

Incidencias: partido correspondiente a la trigésima jornada de la Liga, disputado en el Camp Nou ante 77.630 espectadores.

Luis Gustavo:.