S0M0S CAMPIONS ALTRA VEGADA

maig 17th, 2010

BARÇA 4-0 VALLADOLID

El Barça revalida amb tot mereixement el títol de Lliga. Messi, amb dos gols, arriba als 34 i guanya el Pitxitxi i la Bota d’Or

 

Ho va dir (Guardiola) de reüll. Va ser un missatge embotellament que no calia agitar ni obrir abans que Pérez Lasa assenyalés el final del partit davant el desnonat Valladolid. Segons Guardiola, guanyar la Lliga serviria el Barça per donar sentit a la temporada. Una temporada en què la Copa i la Champions es van quedar contra pronòstic en el camí, ja que el Barça no va ser inferior als seus botxins. A la Lliga, els blaugrana també han estat els millors i en aquest cas, a més, campions.

Els 99 punts, un altre rècord dels blaugrana, afegeixen valor a aquesta Lliga.

Tres títols la temporada passada i quatre la que ahir va acabar. El Barça de Guardiola incrementa el seu impressionant palmarès en tornar a guanyar la Lliga, la vintena en la història del club català i la desena en els darrers vint anys. A diferència de les dues de Tenerife, el Barça depenia de si mateix, però per si de cas el Madrid es va entossudir a facilitar les coses amb el seu trist empat a Màlaga.

Després d’un triplet, el Barça potser li sabrà a poc guanyar només la Lliga, encara que no si es valora com l’ha guanyat. Amb rècord absolut de puntuació (99), 98 gols a favor, 24 en contra i una única derrota. La Lliga semblava sentenciada després del clàssic del Bernabéu, però el Madrid es va entossudir a disputar fins a l’última jornada i va obligar el Barça a treure el millor de si mateix.

Com és habitual, i l’últim partit de la temporada no havia de ser l’excepció, Guardiola va alliçonar el seu equip i també a la grada. Les consignes: guanyar un partit més per ser els millors i guanyar-lo abans de celebrar-ho. El tècnic blaugrana va dir de Climent que no és defensiu, sinó directe. És a dir, res partidari de jugar la pilota, sinó de ficar ràpida a l’àrea.

Potser per això, perquè el Valladolid renunciaria a qualsevol tipus de transició defensa-atac, Pep va poder variar lleugerament el seu dibuix en absència de Xavi i amb Iniesta encara en la safata de sortida. Però no ho va fer. Va confiar el centre del camp a Busquets, Touré i Keita, mentre que el trident de la Masia Pedro-Messi-Bojan va tornar a relegar a la banqueta Ibrahimovic, el fitxatge estrella.

Va prémer el Valladolid

Però va sorprendre, i per bé, la sortida del Valladolid, que va pressionar el Barça en la seva línia de tres quarts i va provocar una cadena d’imprecisions que va arribar fins Valdés. De fet, una indecisió del porter en una cessió de Piqué va estar a punt de costar-li un ensurt, tot i que Puyol, qui si no, va evitar el gol de Manucho a porta buida. Orfe de Xavi, el Barça no aconseguia barrejar el seu futbol. Ni Busquets, ni Touré, ni Keita maniobres amb desimboltura. No trobaven línies de passada i tampoc els de dalt li oferien alternatives. Prova d’això és que els dos africans van buscar porteria amb xuts llunyans.

Ja fos pel desgast físic que suposa córrer darrere de la pilota o perquè el Barça va trobar en la pausa el seu millor tranquil.litzant, l’entramat del Valladolid va ser poc a poc perdent força i va saltar pels aires quan un mal rebuig de Luis Prieto a centre a cap part de Pere va provocar el 1-0. El gol no només va desmoralitzar als blanquivioletas, sinó que va acabar per temperar els nervis del Barça. Quatre minuts després, una bona arrencada de Messi va permetre a Pere encarrilar el partit i el títol. El Madrid encara perdia a Màlaga i el Camp Nou va començar tímidament a celebrar.

Recarregades les ampolles d’oxigen i sabedor que la seva salvació passava si o si per guanyar al Camp Nou, el Valladolid va repetir guió en l’inici de la segona part. La diferència és que el Barça ja no tenia motius per dubtar i el seu centre del camp es va imposar per aixafament. El tercer gol, obra de Messi després d’una magnífica internada de Touré, va desencadenar, ara sí, l’eufòria a les grades. L’argentí va repetir en el quart i va incrementar fins a 34 la seva xifra golejadora. Pitxitxi i Bota d’Or, el seu doblet va servir per rubricar una temporada en què, a diferència de la passada, la incidència del 10 ha estat decisiva.

Amb tot resolt, l’afició va reclamar a Iniesta, però abans Guardiola va donar entrada a Henry i Ibra, dos cracs rendits al talent i l’entusiasme de Pere i Bojan. El canari, que va deixar el seu lloc a Iniesta, acaba amb 12 gols i moltes paperetes per anar al Mundial. Pérez Lasa va xiular i el títol de Lliga va donar sentit a una altra gran temporada. L’era Guardiola continua.

Fitxa tècnica

Barça (4): Valdés; Alves (Ibrahimovic, m. 79), Piqué, Puyol, Abidal; Touré, Busquets, Keita, Pere (Iniesta, m. 86), Messi i Bojan (Henry, m. 77).

Valladolid (0): Jaume; Pedro López, Luis Prieto (Font, m. 61), Arzo, Sereno; Sesma (Nauzet, m. 46), Baraja, Pelé, Barragán, Diego Costa i Manucho (Keko, m. 78).

Gols: 1-0. M. 26. Luis Prieto marca en pròpia porta en intentar aclarir una passada de Pere sense destinatari possible. 2-0. M. 30. Arrencada de Messi, que, després tirar una paret amb Touré, habilita Pere, que bat a Jaume amb la dreta i per sota de les cames. 3-0. M. 62. Gran internada de Touré, que assisteix a Messi perquè aquest marqui a porta buida. 4-0. M. 75. Messi se’n va en carrera i bat Jaume en la seva sortida.

Àrbitre: Pérez Lasa. Groga a Barragán, Manucho, Baraja i Alves.

Camp Nou: 98.083 espectadors

 

S0M0S CAMPEONES OTRA VEZ

BARCELONA 4 – 0 VALLADOLID
El Barcelona revalida con todo merecimiento el título de Liga. Messi, con otros dos goles, alcanza los 34 y gana el Pichichi y la Bota de Oro.

 

Lo dijo (Guardiola) de soslayo. Fue un mensaje embotellado que no había que agitar ni abrir antes de que Pérez Lasa señalara el final del partido ante el desahuciado Valladolid. Según Guardiola, ganar la Liga serviría al Barcelona para dar sentido a la temporada. Una temporada en la que la Copa y la Champions se quedaron contra pronóstico en el camino, pues el Barcelona no fue inferior a sus verdugos. En la Liga, los azulgrana también han sido los mejores y en este caso, además, campeones.

Los 99 puntos, otro récord de los azulgrana, añaden valor a esta Liga.

Tres títulos la temporada pasada y cuatro la que ayer terminó. El Barcelona de Guardiola incrementa su impresionante palmarés al volver a ganar la Liga, la vigésima en la historia del club catalán y la décima en los últimos veinte años. A diferencia de las dos de Tenerife, el Barcelona dependía de sí mismo, pero por si acaso el Madrid se empeñó en facilitarle las cosas con su triste empate en Málaga.

Después de un triplete, al Barcelona quizás le sabrá a poco ganar sólo la Liga, aunque no si se valora cómo la ha ganado. Con récord absoluto de puntuación (99), 98 goles a favor, 24 en contra y una única derrota. La Liga parecía sentenciada tras el clásico del Bernabéu, pero el Madrid se empeñó en disputarla hasta la última jornada y obligó al Barcelona a sacar lo mejor de sí mismo.

Como es habitual, y el último partido de la temporada no iba a ser la excepción, Guardiola aleccionó a su equipo y también a la grada. Las consignas: ganar un partido más para ser los mejores y ganarlo antes de celebrarlo. El técnico azulgrana dijo de Clemente que no es defensivo, sino directo. Es decir, nada partidario de jugar la pelota, sino de meterla rápida en el área.

Tal vez por ello, porque el Valladolid renunciaría a cualquier tipo de transición defensa-ataque, Pep pudo variar ligeramente su dibujo en ausencia de Xavi y con Iniesta aún en la bandeja de salida. Pero no lo hizo. Confió el centro del campo a Busquets, Touré y Keita, mientras que el tridente de La Masia Pedro-Messi-Bojan volvió a relegar al banquillo a Ibrahimovic, el fichaje estrella.

Apretó el Valladolid

Pero sorprendió, y para bien, la salida del Valladolid, que apretó al Barcelona en su línea de tres cuartos y provocó una cadena de imprecisiones que llegó hasta Valdés. De hecho, una indecisión del portero en una cesión de Piqué a punto estuvo de costarle un susto, aunque Puyol, quién si no, evitó el gol de Manucho a puerta vacía. Huérfano de Xavi, el Barcelona no lograba mezclar su fútbol. Ni Busquets, ni Touré, ni Keita maniobraban con soltura. No encontraban líneas de pase y tampoco los de arriba le ofrecían alternativas. Prueba de ello es que los dos africanos buscaron portería con tiros lejanos.

Ya fuera por el desgaste físico que supone correr detrás del balón o porque el Barcelona encontró en la pausa su mejor tranquilizante, el entramado del Valladolid fue poco a poco perdiendo fuelle y saltó por los aires cuando un mal despeje de Luis Prieto a centro a ninguna parte de Pedro provocó el 1-0. El gol no sólo desmoralizó a los blanquivioletas, sino que terminó por templar los nervios del Barcelona. Cuatro minutos después, una buena arrancada de Messi permitió a Pedro encarrilar el partido y el título. El Madrid aún perdía en Málaga y el Camp Nou empezó tímidamente a festejarlo.

Recargadas las botellas de oxígeno y sabedor de que su salvación pasaba sí o sí por ganar en el Camp Nou, el Valladolid repitió guión en el inicio de la segunda parte. La diferencia es que el Barcelona ya no tenía motivos para dudar y su centro del campo se impuso por aplastamiento. El tercer gol, obra de Messi tras una magnífica internada de Touré, desató, ahora sí, la euforia en las gradas. El argentino repitió en el cuarto e incrementó hasta 34 su cifra goleadora. Pichichi y Bota de Oro, su doblete sirvió para rubricar una temporada en la que, a diferencia de la pasada, la incidencia del 10 ha sido decisiva.

Con todo resuelto, la afición reclamó a Iniesta, pero antes Guardiola dio entrada a Henry e Ibra, dos cracks rendidos al talento y el entusiasmo de Pedro y Bojan. El canario, que dejó su puesto a Iniesta, acaba con 12 goles y muchas papeletas para ir al Mundial. Pérez Lasa pitó y el título de Liga dio sentido a otra gran temporada. La era Guardiola continúa.

Ficha técnica

Barcelona (4): Valdés; Alves (Ibrahimovic, m. 79), Piqué, Puyol, Abidal; Touré, Busquets, Keita; Pedro (Iniesta, m. 86), Messi y Bojan (Henry, m. 77).

Valladolid (0): Jacobo; Pedro López, Luis Prieto (Font, m. 61), Arzo, Sereno; Sesma (Nauzet, m. 46), Baraja, Pelé, Barragán; Diego Costa y Manucho (Keko, m. 78).

Goles: 1-0. M. 26. Luis Prieto marca en propia puerta al intentar despejar un pase de Pedro sin destinatario posible. 2-0. M. 30. Arrancada de Messi, quien, tras tirar una pared con Touré, habilita a Pedro, que bate a Jacobo con la derecha y por debajo de las piernas. 3-0. M. 62. Gran internada de Touré, que asiste a Messi para que éste marque a puerta vacía. 4-0. M. 75. Messi se marcha en carrera y bate a Jacobo en su salida.

Árbitro: Pérez Lasa. Amarilla a Barragán, Manucho, Baraja y Alves.

Camp Nou: 98.083 espectadores


SEVILLA 2 - 3 BARÇA

maig 9th, 2010

 Falta la rematada final, per fer-nos de la Lliga  

Barça és campió a falta de victòria. Un mer tràmit per al millor equip, encara que ahir a la nit els blaugrana es complica una partit que van poder i van haver de guanyar per golejada. El Sevilla, amb un menys i dos gols en només dos minuts, va tornar per uns instants l’emoció al partit ia la Lliga, encara que aquesta finalment la guanyarà qui ha de guanyar-la.

El Barça ja va caure eliminat de la Copa al Pizjuán, en una actuació memorable de Palop, que va acabar fent plorar a Messi. Hi havia un compte pendent i l’argentí no va trigar a saldar. Als cinc minuts va rebre un intel.ligent passada de Maxwell i se les va enginyar per batre Palop. El Sevilla és ja l’equip al que més gols ha marcat Messi i el seu vuitè tant servia a més perquè el Barça fora provisionalment campió.

En circumstàncies normals, els 96 punts li haguessin atorgat el títol de Lliga fa ja diverses jornades. No obstant això, aquest fenomen paranormal anomenat Cristiano Ronaldo manté el Madrid enganxat al clatell dels blaugrana. Tot i que depenia de si mateix, era inevitable que el Barça tingués un ull posat al Bernabéu, ja que cantar victòria passava per allà.

El Sevilla fa temps que va deixar de ser el que semblava o, qui sap, de semblar el que era. Necessitava la victòria per assegurar-se la Lliga de Campions. Antonio Álvarez, la data de caducitat la marca, a més de la Champions, la final de Copa, va sortir amb el millor que tenia. Però el Sevilla, excepte aquests tres minuts bojos, no li va fer ni pessigolles al Barça.

Aquesta vegada Guardiola no va haver de substituir Ibra. Directament el va deixar a la banqueta d’inici i va apostar pel triplet de La Masia que formen Pere, Messi i Bojan. Fins a vuit jugadors del planter a l’onze inicial del Barça en el partit que podia decidir la Lliga. Talent i sentiment en vena per a un equip que sempre juga a guanyar, per això no necessités estímuls extres per fer-ho a Sevilla. I això que faltava el mai prou enyorat Iniesta.

La proposta de Guardiola, valent i coherent un cop més, aviat va obtenir resultats amb el gol de Messi, però es va escenificar quan Xavi va assistir magistralment a Bojan en la jugada del segon. Amb Piqué, Puyol i Busquets imposant-se a qualsevol intent del Sevilla per inquietar Valdés, el porter va assumir la seva ració de protagonisme amb una gran aturada a remat de Kanouté.

El gol de Yeste al Bernabéu va portar encara més tranquil.litat a Barça, que tornava a ser campió. El triangle Xavi, Alves i Messi, en els vèrtexs també permuta Pere, era un perill constant per al Sevilla, incapaç de fer-se amb la pilota i corrent darrere d’ella.

La segona part va ser més del mateix. El Barça acaparava la possessió, mentre que els andalusos no tenien més remei que avançar-se i cedir espais. L’expulsió de Konko per doble groga va deixar encara més tocat el Sevilla, que tornava a tenir en Palop al seu millor home. El porter va evitar el 0-3 a l’abast de Messi, després de Bojan, però no va poder amb Pere, que d’aquesta manera completava els gols made in La Masia. Bojan va errar el 0-4 i el partit semblava que podia acabar en una golejada d’escàndol. No obstant això, en dos minuts el Sevilla va marcar dues vegades i, com que Higuaín va avançar gairebé a l’uníson el Madrid, al final no va poder ser més emocionant.

El Barça, molt més i millor equip que el Madrid, s’ha vist obligat a competir fins a la penúltima jornada i ho ha fet sense immutar-se. Amb una exhibició de poder en un dels camps més difícils de Primera. Guardiola ha enterrat el fatalisme que històricament perseguia els culers i la victòria al Pizjuán deixa el títol a falta de guanyar el Valladolid al Camp Nou.

 

SEVILLA 2 - BARCELONA 3

Falta el remate final, para hacernos de la Liga

 

Barcelona es campeón a falta de alirón. Un mero trámite para el mejor equipo, aunque anoche los azulgrana se complicaran un partido que pudieron y debieron ganar por goleada. El Sevilla, con uno menos y dos goles en apenas dos minutos, devolvió por unos instantes la emoción al partido y a la Liga, aunque esta finalmente la ganará quien debe ganarla.

El Barcelona ya cayó eliminado de la Copa en el Pizjuán, en una actuación memorable de Palop, que acabó haciendo llorar a Messi. Había una cuenta pendiente y el argentino no tardó en saldarla. A los cinco minutos recibió un inteligente pase de Maxwell y se las ingenió para batir a Palop. El Sevilla es ya el equipo al que más goles ha marcado Messi y su octavo tanto servía además para que el Barcelona fuera provisionalmente campeón.

En circunstancias normales, los 96 puntos le hubieran otorgado el título de Liga hace ya varias jornadas. Sin embargo, ese fenómeno paranormal llamado Cristiano Ronaldo mantiene al Madrid pegado al cogote de los azulgrana. Aunque dependía de sí mismo, era inevitable que el Barcelona tuviera un ojo puesto en el Bernabéu, pues cantar el alirón pasaba por allí.

El Sevilla hace tiempo que dejó de ser lo que parecía o, quién sabe, de parecer lo que era. Necesitaba la victoria para asegurarse la Liga de Campeones. Antonio Álvarez, cuya fecha de caducidad la marca, además de la Champions, la final de Copa, salió con lo mejor que tenía. Pero el Sevilla, salvo esos tres minutos locos, no le hizo ni cosquillas al Barcelona.

Esta vez Guardiola no tuvo que sustituir a Ibra. Directamente lo dejó en el banquillo de inicio y apostó por el triplete de La Masia que forman Pedro, Messi y Bojan. Hasta ocho canteranos en el once inicial del Barcelona en el partido que podía decidir la Liga. Talento y sentimiento en vena para un equipo que siempre juega a ganar, de ahí que no necesitara estímulos extras para hacerlo en Sevilla. Y eso que faltaba el nunca suficientemente añorado Iniesta.

La propuesta de Guardiola, valiente y coherente una vez más, pronto obtuvo resultados con el gol de Messi, pero se escenificó cuando Xavi asistió magistralmente a Bojan en la jugada del segundo. Con Piqué, Puyol y Busquets imponiéndose a cualquier intentona del Sevilla por inquietar a Valdés, el portero también acaparó su ración de protagonismo con un paradón a remate de Kanouté.

El gol de Yeste en el Bernabéu trajo aún más tranquilidad al Barcelona, que volvía a ser campeón. El triángulo Xavi, Alves y Messi, en cuyos vértices también permuta Pedro, era un peligro constante para el Sevilla, incapaz de hacerse con la pelota y corriendo detrás de ella.

La segunda parte fue más de lo mismo. El Barcelona acaparaba la posesión, mientras que los andaluces no tenían más remedio que adelantarse y ceder espacios. La expulsión de Konko por doble amarilla dejó aún más tocado al Sevilla, que volvía a tener en Palop a su mejor hombre. El portero evitó el 0-3 a tiro de Messi, luego de Bojan, pero no pudo con Pedro, que de esta forma completaba los goles made in La Masia. Bojan erró el 0-4 y el partido parecía que podía acabar en una goleada de escándalo. Sin embargo, en dos minutos el Sevilla marcó dos veces y, como quiera que Higuaín adelantó casi al unísono al Madrid, el final no pudo ser más emocionante.

El Barcelona, mucho más y mejor equipo que el Madrid, se ha visto obligado a competir hasta la penúltima jornada y lo ha hecho sin inmutarse. Con una exhibición de poderío en uno de los campos más difíciles de Primera. Guardiola ha enterrado el fatalismo que históricamente perseguía a los culés y la victoria en el Pizjuán deja el título a falta de ganar al Valladolid en el Camp Nou.


BARÇA 4 - 1 TENERIFE

maig 5th, 2010

La Lliga està més a prop

 

Nit de tensió al Camp Nou, on el Barça va viure angoixat un partit que li semblava fàcil però que se li va complicar fins que els gols de Bojan i Pedro desembussar un xoc que tenia pinta de convertir-se en una tragèdia per als barcelonistes després del cop d’ fa una setmana contra l’Inter.

Endollats des del principi, el Barça va sortir a intimidar a un Tenerife que va deixar a la banqueta al seu golejador Nino i va ubicar a Kome en punta. La idea de José Luis Oltra estava clara des de l’inici: tancar qualsevol línia de passada i llançar contraatacs a la recerca de l’aventura.

No obstant això, el Barça només va tenir sotmès durant sis minuts a un Tenerife, però de res li va servir aquest domini insultant, ja que en el primer error en la passada l’equip insular s’havia plantat a la meta de Valdés. Alfaro va donar el primer avís. El domini i control de la pilota va caure als peus del Barça, que va evidenciar seriosos problemes. El Tenerife, per contra, es va mantenir relaxat en defensa.

La primera ocasió que va aconseguir muntar amb cert perill el Barça va ser en el minut 13, després d’un robatori de pilota d’Alves. I, al minut següent, nou avís del Tenerife en un error de Piqué. Pocs minuts després els blaugranes es van avançar per mediació de Messi. Un quart d’hora llarg li havia costat al Barça trencar una defensa que semblava impenetrable. El treball semblava encarat per als blaugrana. Del possible 2-0, el Barça es va trobar amb el gol de Román, que aquesta vegada no va fallar davant la sortida de Valdés.

Davant tant desconcert, el Barça se li va acumular les imprecisions. Després del descans, el Barça va sortir amb el to baix i els minuts van ser tan pesats com lloses. Aquest punt de tensió es palpava ja que el Barça era incapaç de desfer un empat que s’apuntava com funest per a les seves opcions a la recta final de la Lliga. A més, el Tenerife va aprofitar per tirar del seu golejador Nino, que va sortir per un exhaust Kome.

Al 63, el Barça va veure la llum davant tant núvol quan Alves es va treure una passada en profunditat que va completar Bojan amb un duríssim xut. Gol reparador i de tranquil.litat per rebaixar tanta tensió. A partir de llavors, va tornar el millor Barça, que va culminar Pere per tornar el pols a un Camp Nou atemorit, després que el Tenerife marqués un nou tant, encara que ha estat anul.lat per fora de joc. Messi, en l’última acció del partit, va establir el definitiu marcador.

Barça: Valdés; Alves, Piqué (Pere, min.46), Puyol, Maxwell, Touré Yaya, Xavi, Keita, Messi, Ibrahimovic (Busquets, min. 65) i Bojan (Hdenry, min.81).

Tenerife: Aragoneses; Lluna, Culebras, Pablo Sicília, Héctor; Mikel Alonso; Román Martínez (Omar, min.73), Manolo Martínez, Juanlu, Alfaro (Àngel min.85), i Kome (Nino, min.61) Gols: 1-0, min.17: Messi. 1-1, min.39: Román. 2-1, min.63: Bojan. 3-1, min.77: Pedro. 4-1, min.90 +: Messi.

Àrbitre: Delgado Ferreiro, del comitè basc. Ha mostrat cartolina groga a Pau Sicília (min.25), Alfaro (min.67) i Héctor (min.72).

Estadi: Camp Nou davant 57,401 espectadors.

 

BARCELONA FC 4 – 1 TENERIFE

La Liga esta más cerca

 

Noche de tensión en el Camp Nou, donde el Barcelona vivió angustiado un partido que le parecía fácil pero que se le complicó hasta que los goles de Bojan y Pedro desatascaron un choque que tenía pinta de convertirse en una tragedia para los barcelonistas después del mazazo de hace una semana contra el Inter.

Enchufados desde el principio, el Barcelona salió a intimidar a un Tenerife que dejó en el banquillo a su goleador Nino y ubicó a Kome en punta. La idea de José Luis Oltra estaba clara desde el inicio: cerrar cualquier línea de pase y lanzar contraataques  en busca de la aventura.

Sin embargo, el Barcelona solo tuvo sometido durante seis minutos a un Tenerife, pero de nada le sirvió este dominio insultante, ya que en el primer error en el pase el equipo insular se había plantado en la meta de Valdés. Alfaro dio el primer aviso. El dominio y control del balón cayó en los pies del Barcelona, que evidenció serios problemas. El Tenerife, por el contrario, se mantuvo relajado en defensa.

La primera ocasión que logró montar con cierto peligro el Barcelona fue en el minuto 13, tras un robo de balón de Alves. Y, al minuto siguiente, nuevo aviso del Tenerife en un error de Piqué. Pocos minutos después los azulgranas se adelantaron por mediación de Messi. Un cuarto de hora largo le había costado al Barcelona romper una defensa que parecía impenetrable. El trabajo parecía encarado para los azulgrana. Del posible 2-0, el Barcelona se encontró con el gol de Román, quien esta vez no falló ante la salida de Valdés.

Ante tanto desconcierto, al Barcelona se le acumuló las imprecisiones. Tras el descanso, el Barcelona salió con el tono bajo y los minutos fueron tan pesados como losas. Este punto de tensión se palpaba ya que el Barcelona era incapaz de deshacer un empate que se apuntaba como funesto para sus opciones en la recta final de la Liga. Además, el Tenerife aprovechó para tirar de su goleador Nino, que salió por un exhausto Kome.

En el 63, el Barcelona vio la luz ante tanto nubarrón cuando Alves se sacó un pase en profundidad que completó Bojan con un durísimo disparo. Gol reparador y de tranquilidad para rebajar tanta tensión. A partir de entonces, regresó el mejor Barcelona, que culminó Pedro para devolver el pulso a un Camp Nou atemorizado, después de que el Tenerife marcase un nuevo tanto, aunque ha sido anulado por fuera de juego. Messi, en la última acción del partido, estableció el definitivo marcador.

Barcelona: Valdés; Alves, Piqué (Pedro, min.46), Puyol, Maxwell; Touré Yaya, Xavi, Keita; Messi, Ibrahimovic (Busquets, min. 65) y Bojan (Hdenry, min.81).

Tenerife: Aragoneses; Luna, Culebras, Pablo Sicilia, Héctor; Mikel Alonso; Román Martínez (Omar, min.73), Manolo Martínez, Juanlu, Alfaro (Ángel min.85); y Kome (Nino, min.61) Goles: 1-0, min.17: Messi. 1-1, min.39: Román. 2-1, min.63: Bojan. 3-1, min.77: Pedro. 4-1, min.90+: Messi.

Árbitro: Delgado Ferreiro, del comité vasco. Ha mostrado cartulina amarilla a Pablo Sicilia (min.25), Alfaro (min.67) y Héctor (min.72).

Estadio: Camp Nou ante 57,401 espectadores.


VILLARREAL 1 - 4 BARÇA

maig 2nd, 2010

Contundent victòria del líder a El Madrigal que demostra la seva recuperació després del pal.

 

Prova superada, dubtes clares i debat tancat. El Madrigal, un camp hostil i on el Vila-real sumava sis victòries consecutives, mesurava l’estat d’ànim del Barça després de quedar eliminat de la Champions. Els de Guardiola necessitaven rehabilitar anímicament amb urgència per encarar la recta final de la Lliga.

Un títol que ja havien d’haver sentenciat i que ara necessiten per justificar una temporada que en cas contrari acabaria amb gust amarg. El campió no va fallar. Va guanyar amb suficiència i sense necessitat de exhibir-se, com si es volgués dosificar.

La primera sorpresa de la nit va ser la suplència d’Ibrahimovic. Guardiola havia defensat públicament el suec després de la seva pèssim partit davant l’Inter, però ahir a la nit el va deixar a la banqueta. Bojan va ocupar el seu lloc i el Barça va guanyar en mobilitat. També va ser titular Xavi, compromès com ningú tot i arrossegar molèsties i imprescindible en absència d’Iniesta. Encara que una victòria del Vila-real afavoria els interessos del Real Madrid, els grocs necessitaven guanyar per benefici propi.

A diferència de l’Inter, el Vila-real sí que vol la pilota. Igual que el Barça, els castellonencs només saben expressar-se a través d’ell. La diferència entre ambdues propostes és que mentre Garrido manté la cultura implantada a El Madrigal de jugar al peu, Guardiola ha perfeccionat el futbol posicional.

A Barça li va costar imposar-se i portar la iniciativa. Molts automatismes, però poca fluïdesa. Tuteado a la possessió, el Vila-real furgava amb desvergonyiment en els seus dubtes inicials. Nilmar, per dues vegades, inquietar Valdés. Evidentment, si hagués marcat el brasiler el partit podria haver estat molt diferent, però el cert és que qui va donar primer va ser el Barça. En una de les clàssiques combinacions, Xavi va trobar a Messi i l’argentí va encarrilar el partit. Cinc partits portava l’argentí sense marcar i el seu gol va tenir efectes terapèutics per als de Guardiola.

Xavi es va encarregar d’engreixar el marcador amb un magistral colpeig de falta. En aquells dies el partit ja s’havia tenyit de blaugrana, però, per si encara quedaven dubtes, Bojan va fabricar el tercer de la nit amb una autopassada i una perfecta definició que acrediten la seva classe. El 0-3 va deixar molt tocat el Vila-real, que només va ser capaç de maquillar el resultat amb un bon gol de Joseba Llorente, tot i que Messi va posar el 1-4 amb el partit pràcticament acabat. El duel Món Diego López-Valdés el va guanyar el segon per motius obvis.

El Barça començava a donar la sensació que els de Guardiola necessiten prendre’s un descans, encara que no sense abans rematar una Lliga en què han demostrat (de lluny) ser molt superiors al Real Madrid en el seu doble enfrontament amb els blancs.

 

VILLARREAL 1 – 4 BARCELONA

Contundente victoria del líder en El Madrigal que demuestra su recuperación tras el palo.

 

Prueba superada, dudas despejadas y debate cerrado. El Madrigal, un campo hostil y donde el Villarreal sumaba seis victorias consecutivas, medía el estado de ánimo del Barcelona tras quedar eliminado de la Champions. Los de Guardiola necesitaban rehabilitarse anímicamente con urgencia para encarar la recta final de la Liga.

Un título que ya debían haber sentenciado y que ahora necesitan para justificar una temporada que de lo contrario acabaría con sabor amargo. El campeón no falló. Ganó con suficiencia y sin necesidad de exhibirse, como si se quisiera dosificar.

La primera sorpresa de la noche fue la suplencia de Ibrahimovic. Guardiola había defendido públicamente al sueco tras su pésimo partido ante el Inter, pero anoche le dejó en el banquillo. Bojan ocupó su lugar y el Barcelona ganó en movilidad. También fue titular Xavi, comprometido como nadie pese a arrastrar molestias e imprescindible en ausencia de Iniesta. Aunque una victoria del Villarreal favorecía los intereses del Real Madrid, los amarillos necesitaban ganar por beneficio propio.

A diferencia del Inter, el Villarreal sí quiere el balón. Al igual que el Barcelona, los castellonenses sólo saben expresarse a través de él. La diferencia entre ambas propuestas es que mientras Garrido mantiene la cultura implantada en El Madrigal de jugar al pie, Guardiola ha perfeccionado el fútbol posicional.

Al Barcelona le costó imponerse y llevar la iniciativa. Muchos automatismos, pero poca fluidez. Tuteado en la posesión, el Villarreal hurgaba con descaro en sus dudas iniciales. Nilmar, por dos veces, inquietó a Valdés. Evidentemente, de haber marcado el brasileño el partido podría haber sido muy distinto, pero lo cierto es que quien dio primero fue el Barcelona. En una de sus clásicas combinaciones, Xavi encontró a Messi y el argentino encarriló el partido. Cinco partidos llevaba el argentino sin marcar y su gol tuvo efectos terapéuticos para los de Guardiola.

Xavi se encargó de engordar el marcador con un magistral golpeo de falta. Para entonces el partido ya se había teñido de azulgrana, pero, por si aún quedaban dudas, Bojan fabricó el tercero de la noche con un autopase y una perfecta definición que acreditan su clase. El 0-3 dejó muy tocado al Villarreal, que sólo fue capaz de maquillar el resultado con un buen gol de Joseba Llorente, aunque Messi puso el 1-4 con el partido prácticamente acabado. El duelo Mundialista Diego López-Valdés lo ganó el segundo por motivos obvios.

El Barcelona empezaba a dar la sensación de que los de Guardiola necesitan tomarse un descanso, aunque no sin antes rematar una Liga en la que han demostrado (de lejos) ser muy superiores al Real Madrid en su doble enfrentamiento con los blancos.


BARÇA 3 - 1 XEREZ

abril 25th, 2010

Messi i Piqué canvien la cara al partit

Sense que es pugui discutir el resultat, el Barça va passar una mala estona davant el cuer, equip desenfadat i que per moments va creure en una gesta major atemorint fins i tot a un Camp Nou més pendent d’Europa que del que s’estava coent a la gespa. Amb tot, el grup de Guardiola omplir el formulari a desgana i després convocar massivament a la parròquia perquè vagi al compromís continental, el darrer peatge abans de la desitjada final del Santiago Bernabéu. Només preocupa el 22 de maig.
Poc acostumat al sol, un horari de berenar desconegut per a gairebé tots, el Barcelona es confio massa i va signar un triomf en estàtic, ja que poques vegades se li ha vist tan immòbil i espès a l’hora de circular la pilota. Sense que ningú donés un pas endavant, esperant tots la pilota als peus, va ser Jeffren qual es va saltar el guió per animar una mica la vetllada. Va camí de convertir-se en un altre Pedrito aquest planter, resolutiu i golejador sempre que té opcions com la d’ahir. Es la va concedir Guardiola perquè davant el Xerez va ser el partit de les rotacions, mesura obligada per la tornada de la Champions i que fins i tot va permetre a Chygrynskiy tornar al futbol per tornar a generar murmuris. El central, just després que un altre oblidat com Henry retrobés amb el gol, la pífia i la seva pèrdua va permetre a Mario Bermejo fabricar el gol de la tarda, un xut amb la dreta a l’escaire de Valdés que va donar color al dol.
Irreconeixible el Barça, va ser el Xerez el que va prendre el comandament fins al final del primer acte i l’inici del segon. Té mèrit això del valent Gorosito, capaç d’encomanar a un conjunt que es veia en les tenebres i que encara s’ho creu encara que presenta una estocada amb molt mala pinta. Sense vergonya, va acorralar el Barça i entre Orellana i Bermejo va aparèixer Valdés per salvar els mobles.
Com ho hauria de veure Guardiola que amb prou feines va esperar per moure la banqueta i concedir Messi el protagonisme que rebutjaven altres. Va entrar l’argentí, va entrar Piqué i encara que només sigui per la seva presència l’equip andalús va donar un passet cap enrere. Per aquí li va arribar el cop de gràcia en una de les poques aparicions d’Ibrahimovic, eficient després d’una bona jugada de Touré Yayá. Resolt el greuge, i aparcada la Lliga abans d’hora, el tram final es va convertir en un enrenou innecessari amb dos expulsions visitants, trist colofó a un triomf grisenc d’un líder que només va pensar en l’Inter.

BARCELONA 3 – 1 XEREZ
Messi y Piqué cambian la cara al partido

Sin que se pueda discutir el resultado, el Barcelona pasó un mal rato ante el colista, equipo desenfadado y que por momentos creyó en una gesta mayor atemorizando incluso a un Camp Nou más pendiente de Europa que de lo que se estaba cociendo en el césped. Con todo, el grupo de Guardiola rellenó el formulario a desgana y luego convocó masivamente a la parroquia para que acuda al compromiso continental, último peaje antes de la deseada final del Santiago Bernabéu. Sólo preocupa el 22 de mayo.
Poco acostumbrado al sol, un horario de merienda desconocido para casi todos, el Barcelona se confío demasiado y firmó un triunfo en estático, pues pocas veces se le ha visto tan inmóvil y espeso a la hora de circular el balón. Sin que nadie diera un paso al frente, esperando todos la pelota a los pies, fue Jeffren el que se saltó el guión para animar una pizca la velada. Va camino de convertirse en otro Pedrito este canterano, resolutivo y goleador siempre que tiene opciones como la de ayer. Se la concedió Guardiola porque ante el Xerez fue el partido de las rotaciones, medida obligada por la vuelta de la Champions y que incluso permitió a Chygrynskiy volver al fútbol para volver a generar murmullos. El central, justo después de que otro olvidado como Henry se reencontrara con el gol, la pifió y su pérdida permitió a Mario Bermejo fabricar el tanto de la tarde, un derechazo a la escuadra de Valdés que dio color al duelo.
Irreconocible el Barcelona, fue el Xerez el que tomó el mando hasta el final del primer acto y el inicio del segundo. Tiene mérito lo del valiente Gorosito, capaz de contagiar a un conjunto que se veía en las tinieblas y que todavía se lo cree aunque presenta una estocada con muy mala pinta. Sin vergüenza, acorraló al Barcelona y entre Orellana y Bermejo apareció Valdés para salvar los muebles.
Cómo lo tendría que ver Guardiola que apenas esperó para mover el banquillo y concederle a Messi el protagonismo que rechazaban otros. Entró el argentino, entró Piqué y aunque sólo sea por su presencia el equipo andaluz dio un pasito hacia atrás. Por ahí le llegó la puntilla en una de las pocas apariciones de Ibrahimovic, eficiente después de una buena jugada de Touré Yayá. Resuelto el entuerto, y aparcada la Liga antes de tiempo, el tramo final se convirtió en un barullo innecesario con dos expulsiones visitantes, triste colofón a un triunfo grisáceo de un líder que sólo pensó en el Inter.


BARÇA 0 - 0 ESPANYOL

abril 18th, 2010

 

Jugador número 13 de l’Espanyol

 

L’Espanyol no ha desaprofitat l’oportunitat de convertir Cornellà-el Prat en una mena de Bombonera, on la grada prem i l’equip ofega. Més de 600 minuts sense encaixar un gol sumen i als periquitos en la seva nova casa, on a més han estat capaços de neutralitzar el Barça menys incisiu de la temporada i pispat dos punts que tornen a reanimar la Lliga.

El primer derbi a Cornellà, i el primer també fora dels límits urbanístics de Barcelona, va ser més trepidant que brillant. El partit de l’any per a l’Espanyol, segons Guardiola, també ho era per al Madrid. Els blanc i blaus necessitaven guanyar per si mateixos, ja que la victòria els posava a la frontera de la salvació, però també podien ajudar-lo als blancs. Al final, es van quedar a mitges. El Barça suma un punt que li permet seguir, si més no, un per davant del Madrid, i l’Espanyol encara haurà recollir un parell d’ells més per certificar la permanència.

Amb l’Inter a l’agenda, però la Lliga sense sentenciar, Guardiola va repetir l’experiment del Bernabéu, encara que en la seva versió corregida. És a dir, amb Puyol al lateral esquerre i Maxwell en la línia més atacant. Per la seva banda, l’Espanyol es va capbussar en el partit sense esperar que el Barça es desplegarà posicionalment. Màxima intensitat en la pressió, amb marques molt agressives que incomodaven la sortida de la pilota dels centrals i, sobretot, impedien Xavi connectar amb els puntes. El fet que per moments els periquitos li discutissin la possessió va provocar que el Barça es sentís estrany. Això de no tenir la pilota va ser una cosa transitòria, però del que va mancar permanentment l’equip de Guardiola va ser de enganxada.

El plantejament de Pochettino va fer efecte, encara que l’argentí li va faltar cintura i ambició quan el Barça es va quedar amb un menys per l’expulsió d’Alves. Amb Forlín en substitució de Moisès en el doble pivot per tapar Messi i ajudar a Baena a no deixar maniobrar a Xavi. Amnistiat per Competició, Kameni només va haver de deixar-se veure en tota la primera part-extensible després de la segona-, cosa que també estava succeint amb Valdés fins que a pocs segons del arribar al descans, el porter del Barça va evitar un gol a remat de Osvaldo i amb ajuda del pal. Si fos per mèrits, és evident que el porter blaugrana hauria d’anar al Mundial i, fins i tot, discutir la titularitat a Casillas. Però sabut és que en una selecció no sempre hi ha els que són, sinó que són els que estan.

Una vegada més, Guardiola es veia obligat a afinar les cordes. El Barça sonava estrany, en part perquè l’Espanyol li feia desafinar en la combinació, però també perquè donava la sensació que alguna peça no estava prou ajustada. A més, en absència de l’habitual rigor col.lectiu, ni tan sols Messi era capaç de transcendir per resultar decisiu.

L’entrada d’Henry (intranscendent) per Milito va tornar a Puyol al lloc de central i va endarrerir a Maxwell al lateral. Però va arribar l’expulsió d’Alves i Guardiola de nou va haver de introduir reajustaments. Puyol al lateral dret i Busquets de central. El Barça no va notar la inferioritat i va jugar els seus millors minuts, encara que sense opcions de gol, a part del penal a Messi que l’àrbitre no va voler cobrar. Si a això s’hi suma que l’Espanyol va mancar d’ambició per buscar la victòria, el 0-0 va ser inevitable.

 

ESPANYOL 0 – 0 BARCELONA

Undiano Mallenco jugador número 13 del Espanyol

 

El Espanyol no ha desperdiciado la oportunidad de convertir Cornellà-El Prat en una especie de Bombonera, donde la grada aprieta y el equipo ahoga. Más de 600 minutos sin encajar un gol suman ya los pericos en su nueva casa, donde además han sido capaces de neutralizar al Barcelona menos incisivo de la temporada y birlarle dos puntos que vuelven a reanimar la Liga.

El primer derbi en Cornellà, y el primero también fuera de los límites urbanísticos de Barcelona, fue más trepidante que brillante. El partido del año para el Espanyol, según Guardiola, también lo era para el Madrid. Los blanquiazules necesitaban ganar por sí mismos, pues la victoria les colocaba en la frontera de la salvación, pero también podían echarle una mano a los blancos. Al final, se quedaron a medias. El Barcelona suma un punto que le permite seguir, cuando menos, uno por delante del Madrid, y el Espanyol aún deberá recolectar un par de ellos más para certificar la permanencia.

Con el Inter en la agenda, pero la Liga sin sentenciar, Guardiola repitió el experimento del Bernabéu, aunque en su versión corregida. Es decir, con Puyol en el lateral izquierdo y Maxwell en la línea más atacante. Por su parte, el Espanyol se zambulló en el partido sin esperar a que el Barcelona se desplegara posicionalmente. Máxima intensidad en la presión, con marcas muy agresivas que incomodaban la salida del balón de los centrales y, sobre todo, impedían a Xavi conectar con los puntas. El hecho de que por momentos los pericos le discutieran la posesión provocó que el Barcelona se sintiera extraño. Lo de no tener el balón fue algo transitorio, pero de lo que careció permanentemente el equipo de Guardiola fue de pegada.

El planteamiento de Pochettino surtió efecto, aunque al argentino le faltó cintura y ambición cuando el Barcelona se quedó con uno menos por la expulsión de Alves. Con Forlín en sustitución de Moisés en el doble pivote para tapar a Messi y ayudar a Baena a no dejar maniobrar a Xavi. Amnistiado por Competición, Kameni apenas tuvo que dejarse ver en toda la primera parte -extensible después de la segunda-, algo que también estaba sucediendo con Valdés hasta que a escasos segundos del alcanzar el descanso, el portero del Barcelona evitó un gol a remate de Osvaldo y con ayuda del palo. Si fuera por méritos, es evidente que el portero azulgrana debería ir al Mundial e, incluso, discutirle la titularidad a Casillas. Pero sabido es que en una selección no siempre están los que son, sino que son los que están.

Una vez más, Guardiola se veía obligado a afinar las cuerdas. El Barcelona sonaba raro, en parte porque el Espanyol le hacía desafinar en la combinación, pero también porque daba la sensación de que alguna pieza no estaba lo suficientemente ajustada. Además, en ausencia del habitual rigor colectivo, ni siquiera Messi era capaz de trascender para resultar decisivo.

La entrada de Henry (intrascendente) por Milito devolvio a Puyol al puesto de central y retrasó a Maxwell al lateral. Pero llegó la expulsión de Alves y Guardiola otra vez tuvo que introducir reajustes. Puyol al lateral derecho y Busquets de central. El Barcelona no notó la inferioridad y jugó sus mejores minutos, aunque sin opsiones de gol, a parte del penal a Messi que el arbitro no quiso cobrar. Si a ello se suma que el Espanyol careció de ambición para buscar la victoria, el 0-0 fue inevitable.

 

 


BARÇA 3 - 0 DEPOR

abril 15th, 2010

Amb pas ferm i segur

Xavi va sentenciar el clàssic amb dos passades de tiralínies i ahir a la nit va obrir el marcador davant el Depor amb una altra assistència genial que Bojan, contagiat, va transformar en gol amb l’exterior. Amb Xavi de tiralínies i el Barça dibuixant el seu futbol amb esquadra i cartabó, el Depor poc o res va saber fer. Sobretot perquè quan semblava oposar resistència al futbol posicional dels de Guardiola, aquí estava Messi per gargotejar la pissarra amb els seus con-cions impossibles o Pere per marcar un golàs des gairebé el centre del camp després d’una jugada d’atac iniciada per Valdés amb un gran servei a llarg. L’efecte tiralínies.

Xavi va tornar a exercir de tiralínies i una passada seu va valer el primer gol, de Bojan

El Barça té la Lliga guanyada, tot i que matemàticament encara poden perdre-la. La seva solvent victòria al Bernabéu va demostrar que és el millor, però per ser campió encara ha de demostrar que també és el més regular. No li falta raó a Guardiola quan diu que l’avantatge amb el Madrid és ridícula, ja que els blancs ja han demostrat que estan capacitats per guanyar els set partits que li resten. Per això Guardiola no es fia i el seu missatge segueix sent el mateix. Si es relaxen, el Madrid els va agafar. El ajustat del resultat de ahir a la nit li va valer als blaugrana per mantenir-alerta, encara que tampoc el Depor inquietar en excés.

Per si al Barça li faltaven estímuls, als gallecs no se’ls va ocórrer res més que vestir completament de blanc. Com als toros el vermell, al Barça li atrau el blanc, per això el Depor acabés sent envestit. Un quart d’hora va aguantar l’equip de Lotina amb la seva porteria a zero. No va sorprendre el plantejament del biscaí, llevat que va sortir amb els laterals canviats-Manuel Pau a l’esquerra i Laure a la dreta-. Mentre, Guardiola va insistir amb la variant de Messi per darrere del punta, en absència de Ibra altra vegada confiat a Bojan, i amb Pedro i Jeffren oberts a banda. Un entramat ofensiu les cordes a manera de titella manejava Xavi, el tiralínies, ben secundat per Touré.

Pere va donar el primer avís a Aranzubía amb un xut al pal, encara que el gol de Bojan no trigaria a arribar. El porter del Depor va desbaratar una ocasió de Jeffren a passada de Messi i una mitjana xilena d’Alves al travesser va merèixer ser el segon. Però no, el Barça no aconseguia traslladar el marcador la seva aclaparadora superioritat i el partit es va mantenir obert fins que Pere el va tancar amb un golàs.

El Depor s’ha diluït com un terròs de sucre a l’aigua amb dos punts dels 21 últims. Guardiola, en la seva habitual estratègia d’elogiar el rival per debilitar, va dir que el Depor era un os. Sí, un os, però d’oliva.

Fitxa tècnica

Barça: Valdés; Alves, Márquez, Piqué, Maxwell; Xavi (Sergio Busquets, m. 77), Touré, Pedro, Messi, Jeffren (Keita, m. 50), i Bojan (Henry, m. 74).

Depor: Aranzubía; Laure, Piscu, Lopo, Manuel Pablo, Antonio Tomás, Sergio (Iván Pérez, m. 84); Juan Rodríguez, Pablo Álvarez (Juan Domínguez, m. 53), Saved, i Riki (Lassad, m. 70 ).

Gols: 1-0. M. 15. Passi profund i precís de Xavi a Bojan, que bat a Aranzubía amb l’exterior de la cama dreta. 2-0. M. 68. Pere aprofita un mal rebuig d’Aranzubia per marcar amb l’esquerra gairebé des del centre del camp. 3-0. M. 71. Touré, després controlar possiblement amb el braç, afusella a Aranzubía a la sortida d’un córner.

Àrbitre: Parades. Va mostrar targeta groga a Lopo, Pablo Álvarez i Manuel Pablo.

Camp Nou: 78.897 espectadors

 

BARCELONA 3 – 0 DEPORTIVO

 

Con paso firme y seguro

Xavi sentenció el clásico con dos pases de tiralíneas y anoche abrió el marcador ante el Depor con otra asistencia genial que Bojan, contagiado, transformó en gol con el exterior. Con Xavi de tiralíneas y el Barça dibujando su fútbol con escuadra y cartabón, el Depor poco o nada supo hacer. Sobre todo porque cuando parecía oponer resistencia al fútbol posicional de los de Guardiola, ahí estaba Messi para garabatear la pizarra con sus con-ducciones imposibles o Pedro para marcar un golazo desde casi el centro del campo tras una jugada de ataque iniciada por Valdés con un gran saque en largo. El efecto tiralíneas.

Xavi volvió a ejercer de tiralíneas y un pase suyo valió el primer gol, de Bojan

El Barça tiene la Liga ganada, aunque matemáticamente aún pueden perderla. Su solvente victoria en el Bernabéu demostró que es el mejor, pero para ser campeón aún tiene que demostrar que también es el más regular. No le falta razón a Guardiola cuando dice que la ventaja con el Madrid es ridícula, pues los blancos ya han demostrado que están capacitados para ganar los siete encuentros que le restan. Por eso Guardiola no se fía y su mensaje sigue siendo el mismo. Si se relajan, el Madrid les pillará. Lo ajustado del resultado de anoche le valió a los azulgrana para mantenerse alerta, aunque tampoco el Depor inquietó en exceso.

Por si al Barça le faltaban estímulos, a los gallegos no se les ocurrió otra cosa que vestir completamente de blanco. Como a los toros el rojo, al Barça le atrae lo blanco, de ahí que el Depor acabara siendo embestido. Un cuarto de hora aguantó el equipo de Lotina con su portería a cero. No sorprendió el planteamiento del vizcaíno, salvo que salió con los laterales cambiados -Manuel Pablo en la izquierda y Laure en la derecha-. Mientras, Guardiola insistió con la variante de Messi por detrás del punta, en ausencia de Ibra otra vez confiado a Bojan, y con Pedro y Jeffren abiertos a banda. Un entramado ofensivo cuyas cuerdas a modo de marioneta manejaba Xavi, el tiralíneas, bien secundado por Touré. 

Pedro dio el primer aviso a Aranzubía con un tiro al palo, aunque el gol de Bojan no tardaría en llegar. El portero del Depor desbarató una ocasión de Jeffren a pase de Messi y una media chilena de Alves al larguero mereció ser el segundo. Pero no, el Barça no lograba trasladar al marcador su aplastante superioridad y el partido se mantuvo abierto hasta que Pedro lo cerró con un golazo.

El Depor se ha diluido como un azucarillo en el agua con dos puntos de los 21 últimos. Guardiola, en su habitual estrategia de elogiar al rival para debilitarle, dijo que el Depor era un hueso. Sí, un hueso, pero de aceituna.

Ficha técnica

Barcelona: Valdés; Alves, Márquez, Piqué, Maxwell; Xavi (Sergio Busquets, m. 77 ), Touré; Pedro, Messi, Jeffren (Keita, m. 50); y Bojan (Henry, m. 74).

Deportivo: Aranzubía; Laure, Piscu, Lopo, Manuel Pablo; Antonio Tomás, Sergio (Iván Pérez, m. 84); Juan Rodríguez, Pablo Álvarez (Juan Domínguez, m. 53), Guardado; y Riki (Lassad, m. 70).

Goles: 1-0. M. 15. Pase profundo y preciso de Xavi a Bojan, que bate a Aranzubía con el exterior de la pierna derecha. 2-0. M. 68. Pedro aprovecha un mal despeje de Aranzubía para marcar con la izquierda casi desde el centro del campo. 3-0. M. 71. Touré, tras controlar posiblemente con el brazo, fusila a Aranzubía a la salida de un córner.

Árbitro: Paradas. Mostró tarjeta amarilla a Lopo, Pablo Álvarez y Manuel Pablo.

Camp Nou: 78.897 espectadores.


MADRID 0 - 2 BARÇA

abril 11th, 2010

Va guanyar el millor equip, al més costós dels equips

 

L’edèn va tornar a ser blaugrana en una nit ideal per a un Madrid-Barça, obra mestra de l’espectacle, cim de l’eco col.lectiu. Fresca, d’abril xulo, cel acabat polit (per la brillantor de les estrelles) i febre en el mediastí, aquest racó del plexe solar on s’acarnissen els tobogans i deixa anar les seves papallones la passió, en aquest cas la passió pels colors.

Fa un any va tornar Pérez amb el seu sac d’or, però la fallida del Madrid era moral. La despullar aquell 2-6: aquí va quedar al ras, glacial, lívida de ruïna anímica, l’ànima blanca. Dos símptomes van destapar la seva misèria. Un, el dels merengues que, aterrits per un duel a pit descobert, volien el forrellat davant Casillas, parc el valor, amagat el cor, i pidolar a l’atzar el que no arribava l’autoestima. L’altre, el dels merengues que van arribar a ànsia que Pérez deshonres seva gola mercantil comprant fruits de La Masia. Aquesta dimissió del seu orgull va donar la mesura de la rendició del Madrid, que va ofendre a l’antiga glòria de la seva pedrera escombraries amb la grollera temptació, bitllet a la mà, l’filó del major rival. Tot segueix igual.

Contra aquest sotmetiment exhibir Florentino seu moneder. I ahir es va veure de seguida que, si els diners no dóna la felicitat, si més no és excitant: el Madrid va sortir com un diapasó. Cada pas seu va ser una rampa. El futbol es eludia en aquesta descàrrega, però a canvi es electrocutada el joc del Barça, que va trigar a refer d’aquest arrencada. La pressió blanca, amb la defensa molt endavant, es va plantejar molt fera, un punt trastornada. El voltatge va oferir un corrent altern decebedora, ja que no calava ni la famosa enganxada del Madrid ni el cèlebre rondo blaugrana. El Madrid s’encomanava a algunes carreres de Cristiano a desafiament a Piqué, i el seu rival reculava amb cessions Valdés, confiat que el seu joc creixeria quan la vibració s’aquieta.

Així va ser. Enmig del confús espurneig va acabar aterrant Xavi sobre la seva zona creativa. Allò va tenir l’efecte de la pedra que cau a l’aigua i multiplica les ones en cercles concèntrics: el futbol del Barça es va expandir, ja serè. Les mirades estaven en Alves, alineat per sorpresa per Guardiola com a extrem dret, però el gest de complicitat del 0-1 va ser pel centre. Basta un reojazo de Xavi per traçar una paret perfecta. Messi va burlar a Albiol amb un control orientat amb el pit i al Bernabéu va quedar esgarrifat, mut, per aquest guió fatídic que contra tota precaució i panteix es complia inexorable.

El Madrid, ansiós abans, va entrar consumit en el segon temps. Guardiola va canviar una mica els plans: Alves al lateral dret, Puyol al esquerre i Maxwell, després substituït per Iniesta, a la mitjana. El Barça va amenaçar saqueig quan Pere, llançat també per Xavi, li va guanyar l’esquena a Arbeloa i va marcar el 0-2. Un moment, van dir Van der Vaart i Cristià: això no ha acabat. Valdés, seguríssim, els va contestar amb dues parades i el Madrid va esgotar els seus arguments: ni Guti, ni Raúl, ni Benzema, ni la cara sofrent de CR, ni les últimes bocada d’alè de l’estadi. Casillas encara va haver de apagar dos llampecs de Messi, i Xavi va demostrar que qualsevol centre del camp del Barça és millor que qualsevol del Madrid i que amb això la Lliga, ja de pinta diàfana, repeteix magisteri blaugrana.

El Bernabéu, com el seu equip buit de pilota i de futbol, va ser despoblant de madridisme. Després va caure la nit (ideal). Silenci. Res.

Real Madrid: Casillas; Ramos, Albiol, Garay, Arbeloa, Xabi Alonso, Gago, Marcelo (Guti, min. 56), Van der Vaart (Raúl, min. 69); Ronaldo i Higuaín (Benzema, min. 79).

Barça: Valdés; Puyol, Piqué, Milito (Márquez, min. 79), Maxwell (Iniesta, min. 63); Alves, Busquets, Xavi, Kaita; Pere i Messi.

Gols: 0 - 1, Messi, min. 33. 0-2, Pedro, min. 56.

Àrbitre: Mejuto González (Col Asturià). Amonestar amb targeta groga a Xabi Alonso (min. 13), Albiol (min. 30), Ramos (min. 61), Garay (min. 84) per part del Reial Madrid ja Messi (min. 19), Xavi (min. 31), Alves (min. 38), Maxwell (min. 51) per part del FC Barça.

Estadi: Santiago Bernabéu. 80. 354 espectadors.

 

Real Madrid 0 - 2  Barcelona

Ganó el mejor equipo, al más costoso de los equipos

 

El edén volvió a ser azulgrana en una noche ideal para un Madrid-Barcelona, obra maestra del espectáculo, cumbre del eco colectivo. Fresca, de abril chulo, cielo recién pulido (para el brillo de las estrellas) y fiebre en el mediastino, ese rincón del plexo solar donde se ceban los toboganes y suelta sus mariposas la pasión, en este caso la pasión por los colores.

Hace un año volvió Pérez con su saco de oro, pero la bancarrota del Madrid era moral. La desnudó aquel 2-6: ahí quedó al raso, glacial, lívida de ruina anímica, el alma blanca. Dos síntomas destaparon su miseria. Uno, el de los merengues que, aterrados por un duelo a pecho descubierto, querían el cerrojo ante Casillas, parco el valor, agazapado el corazón, y mendigarle al azar lo que no alcanzaba la autoestima. El otro, el de los merengues que llegaron a ansiar que Pérez deshonrase su gula mercantil comprando frutos de La Masía. Esta dimisión de su orgullo dio la medida de la rendición del Madrid, que ofendió a la antigua gloria de su cantera basureándola con la grosera tentación, billete en mano, del filón del mayor rival. Todo sigue igual.

Contra este sometimiento exhibió Florentino su monedero. Y ayer se vio enseguida que, si el dinero no da la felicidad, al menos es excitante: el Madrid salió como un diapasón. Cada paso suyo fue un calambre. El fútbol se eludía en esa descarga, pero a cambio se electrocutaba el juego del Barcelona, que tardó en reponerse de ese arranque. La presión blanca, con la defensa muy adelante, se planteó muy fiera, un punto desquiciada. El voltaje ofreció una corriente alterna decepcionante, pues no prendía ni la famosa pegada del Madrid ni el célebre rondo azulgrana. El Madrid se encomendaba a algunas carreras de Cristiano en desafío a Piqué, y su rival reculaba con cesiones a Valdés, confiado en que su juego crecería cuando la vibración se aquietara.

Así fue. En medio del confuso chisporroteo acabó aterrizando Xavi sobre su zona creativa. Aquello tuvo el efecto de la piedra que cae en el agua y multiplica las ondas en círculos concéntricos: el fútbol del Barcelona se expandió, ya sereno. Las miradas estaban en Alves, alineado por sorpresa por Guardiola como extremo derecho, pero el guiño del 0-1 fue por el centro. Bastó un reojazo de Xavi para trazar una pared perfecta. Messi burló a Albiol con un control orientado con el pecho y el Bernabéu quedó espeluznado, mudo, por este guión fatídico que contra toda precaución y jadeo se cumplía inexorable.

El Madrid, ansioso antes, entró consumido en el segundo tiempo. Guardiola cambió un poco los planos: Alves al lateral derecho, Puyol al izquierdo y Maxwell, luego sustituido por Iniesta, a la media. El Barcelona amenazó saqueo cuando Pedro, lanzado también por Xavi, le ganó la espalda a Arbeloa y marcó el 0-2. Un momento, dijeron Van der Vaart y Cristiano: esto no ha terminado. Valdés, segurísimo, les contestó con dos paradas y el Madrid agotó sus argumentos: ni Guti, ni Raúl, ni Benzema, ni la cara sufriente de CR, ni las últimas boqueadas de aliento del estadio. Casillas aún tuvo que apagar dos relámpagos de Messi; y Xavi demostró que cualquier centro del campo del Barcelona es mejor que cualquiera del Madrid y que con eso la Liga, ya se pinta diáfana, repite magisterio azulgrana.

El Bernabéu, como su equipo vacío de balón y de fútbol, fue despoblándose de madridismo. Después cayó la noche (ideal). Silencio… Nada.

Real Madrid: Casillas; Ramos, Albiol, Garay, Arbeloa; Xabi Alonso, Gago, Marcelo (Guti, min. 56) , Van der Vaart (Raúl, min. 69); Ronaldo e Higuaín (Benzemá, min. 79).

Barcelona F. C.: Valdés; Puyol, Piqué, Milito (Márquez, min. 79), Maxwell (Iniesta, min. 63); Alves, Busquets, Xavi, Kaita; Pedro y Messi.

Goles: 0 - 1, Messi, min. 33. 0 - 2, Pedro, min. 56.

Árbitro: Mejuto González (Col. Asturiano). Amonestó con tarjeta amarilla a Xabi Alonso (min. 13), Albiol (min. 30), Ramos (min. 61), Garay (min. 84) por parte del Real Madrid y a Messi (min. 19), Xavi (min. 31), Alves (min. 38), Maxwell (min. 51) por parte del FC Barcelona.

Estadio: Santiago Bernabéu. 80. 354 espectadores.


BARÇA 4 - 1 ARSENAL

abril 7th, 2010

CHAMPIONS: Messi porta al Barça enlaire cap a la final de Madrid amb un hat-trick, el quart de la temporada

El Barça va haver tancar l’eliminatòria després de la seva exhibició a l’Emirates, però els blaugranas es apiadat de l’Arsenal i van deixar als gunners amb vida perquè Messi els rematés al Camp Nou. Si a Londres el 10 va estar amagat i al servei del lluïment col.lectiu, l’argentí va acaparar tot el protagonisme. N’hi va haver prou que l’Arsenal amenaçar amb incomodar la nit als blaugranas amb un gol de Bendtner perquè Messi agafés la pilota i iniciés ell solet la remuntada. Tres gols en vint minuts i un quart per a superar les seves tres ‘hat-trick’ de la temporada. Aquí és res.

Com en els escacs les caselles centrals del tauler, per a Barça i Arsenal el centre de discussió el va tornar a acaparar la pilota. Wenger va plantejar el partit tal com havia anunciat. Intentant estrènyer el camp el Barça, acumulant molts jugadors a la zona de creació. Els anglesos deixaven sortir als centrals, però vigilaven de prop a Xavi i tapaven les línies de passada. Incapaç de discutir la possessió el Barça, l’Arsenal aviat es va refugiar en la pressió i la sortida ràpida pel que fa interceptava una pilota. Així va arribar el gol de Bendtner, a qui Valdés va poder aturar una vegada, però no en la segona.

Messi va necessitar només tres minuts per trobar una cabina i enfundar el vestit de superheroi. L’argentí es va treure del no res, i gairebé sense espai per engatillada, un xut amb l’esquerra que va restablir l’ordre. Messi començava a brillar, cosa que, sent bo per al Barça, no sempre és un bon símptoma per a l’equip de Guardiola. De fet l’Arsenal havia aconseguit portar el partit on més li interessava. Amb trànsit dens i un peatge les barreres només Messi semblava capacitat a saltar. I així va ser.

Com que Xavi no podia maniobrar amb comoditat, el 10 va assumir el seu paper i va iniciar una jugada que ell mateix es va encarregar de rematar a passada de Pere. Insaciable, Messi no va desaprofitar una assistència de Keita (amb el cap!) Per posar el turbo cap a la porteria d’Almunia i batre’l amb un toc que només està a l’alçada dels elegits. El tercer gol de Messi va desencadenar l’eufòria a les grades, que desenfundar el “sí, sí, sí, ens anem a Madrid!“. Això sí, ho va fer tímidament, potser perquè en la memòria dels aficionats estava encara massa recent que ha passat a Londres, on l’Arsenal ja va ser capaç de remuntar els dos gols d’Ibrahimovic.

Temporitzat per al dissabte

Tot i que, conscient o inconscientment, el Barça va començar a reservar el seu millor futbol per al clàssic de dissabte, els anglesos mai van donar la sensació de poder donar-li la volta al partit i, per extensió, a l’eliminatòria. Potser per la suma de tots dos condicionants, el ritme i la intensitat del joc va baixar considerablement a la segona part. Només en quart gol de Messi, amb el partit a punt de finalitzar, va tornar a posar al Camp Nou en peu, que, ara sí, va corejar amb ganes el “Messi sí, sí, sí“.

El Barça està ja a un sol esglaó de la final del Bernabéu, tot i que en ell li espera l’Inter de Mourinho. Un rival incòmode i (sobretot) un tècnic que de ben segur no plantejarà una batalla com la de l’Arsenal, sinó un autèntica guerra de guerrilles. Els de Guardiola són millor equip i en cas de dubte sempre tenen Messi com a factor determinant.

Fitxa tècnica

Barça (4): Valdés; Alves, Márquez, Milito, Abidal (Maxwell, m. 53); Xavi, Sergio Busquets, Keita, Messi, Bojan (Yayá Touré, m. 56) i Pedro (Iniesta, m. 86).

Arsenal (1): Almunia; Sagna, Vermaelen, Silvestre (Eboué, m. 63), Clichy, Edmílson, Nasri, Diaby, Walcott, Bendtner i Rosický (Eduardo, m.72).

Gols:

0-1. M. 18. Diaby roba en possible falta, llança a Walcott i aquest cedeix a Bendtner, que no pot batre Valdés en el seu primer intent, però sí en el segon.

1-1. M. 21. Messi recull un rebuig de Silvestre i marca de tir dur i ajustat.

2-1. M. 37. Messi culmina, després d’una assistència de Pere, una jugada iniciada per ell.

3-1. M. 42. Messi, a passada de cap de Keita, es va sol i aixeca la pilota davant la sortida d’Almunia.

4-1. M. 88. Messi, en jugada personal.

Àrbitre: Stark (Alemanya). Targeta groga a Edmílson, Rosický i Eboué.

Camp Nou: 93.330 espectadors.

BARCELONA 4 - 1 ARSENAL

CHAMPIONS: Messi lleva al Barcelona en volandas hacia la final de Madrid con un hat-trick, el cuarto de la temporada

El Barcelona debió cerrar la eliminatoria tras su exhibición en el Emirates, pero los azulgranas se apiadaron del Arsenal y dejaron a los gunners con vida para que Messi les rematara en el Camp Nou. Si en Londres el 10 estuvo agazapado y al servicio del lucimiento colectivo, el argentino acaparó todo el protagonismo. Bastó que el Arsenal amagara con incomodar la noche a los azulgranas con un gol de Bendtner para que Messi cogiera el balón e iniciara él solito la remontada. Tres goles en veinte minutos y un cuarto para superar sus tres ‘hat-trick’ de la temporada. Ahí es nada.

Como en el ajedrez las casillas centrales del tablero, para Barcelona y Arsenal el centro de discusión lo volvió a acaparar el balón. Wenger planteó el partido tal y como había anunciado. Intentando estrecharle el campo al Barcelona, acumulando muchos jugadores en la zona de creación. Los ingleses dejaban salir a los centrales, pero vigilaban de cerca a Xavi y tapaban las líneas de pase. Incapaz de discutirle la posesión al Barcelona, el Arsenal pronto se refugió en la presión y la salida rápida en cuanto interceptaban un balón. Así llegó el gol de Bendtner, a quien Valdés pudo detener una vez, pero no en la segunda.

Messi necesitó apenas tres minutos para encontrar una cabina y enfundarse el traje de superhéroe. El argentino se sacó de la nada, y sin apenas espacio para engatillar, un zurdazo que restableció el orden. Messi empezaba a brillar, algo que, siendo bueno para el Barcelona, no siempre es un buen síntoma para el equipo de Guardiola. De hecho el Arsenal había logrado llevar el partido donde más le interesaba. Con tráfico denso y un peaje cuyas barreras sólo Messi parecía capacitado a saltarse. Y así fue.

En vista de que Xavi no podía maniobrar con comodidad, el 10 asumió su papel e inició una jugada que él mismo se encargó de rematar a pase de Pedro. Insaciable, Messi no desaprovechó una asistencia de Keita (¡con la cabeza!) para poner el turbo hacia la portería de Almunia y batirle con un toque que sólo está a la altura de los elegidos. El tercer gol de Messi desató la euforia en las gradas, que desenfundó el “¡sí, sí, sí, nos vamos a Madrid!“. Eso sí, lo hizo tímidamente, quizás porque en la memoria de los aficionados estaba aún demasiado reciente lo acontecido en Londres, donde el Arsenal ya fue capaz de remontar los dos goles de Ibrahimovic.

Temporizando para el sábado

Pese a que, consciente o inconscientemente, el Barcelona empezó a reservar su mejor fútbol para el clásico del sábado, los ingleses nunca dieron la sensación de poder darle la vuelta al partido y, por extensión, a la eliminatoria. Tal vez por la suma de ambos condicionantes, el ritmo y la intensidad del juego bajó considerablemente en la segunda parte. Sólo en cuarto gol de Messi, con el partido a punto de finalizar, volvió a poner al Camp Nou en pie, que, ahora sí, coreó con ganas el “Messi sí, sí, sí“.

El Barcelona está ya a un sólo escalón de la final del Bernabéu, aunque en él le aguarda el Inter de Mourinho. Un rival incómodo y (sobre todo) un técnico que a buen seguro no planteará una batalla como la del Arsenal, sino un auténtica guerra de guerrillas. Los de Guardiola son mejor equipo y en caso de duda siempre tienen a Messi como factor determinante.

Ficha técnica

Barcelona (4): Valdés; Alves, Márquez, Milito, Abidal (Maxwell, m. 53); Xavi, Sergio Busquets, Keita; Messi, Bojan (Yayá Touré, m. 56) y Pedro (Iniesta, m. 86).

Arsenal (1): Almunia; Sagna, Vermaelen, Silvestre (Eboué, m. 63), Clichy; Edmilson, Nasri, Diaby; Walcott, Bendtner y Rosicky (Eduardo, m.72).

Goles:

0-1. M. 18. Diaby roba en posible falta, lanza a Walcott y éste cede a Bendtner, quien no puede batir a Valdés en su primer intento, pero sí en el segundo.

1-1. M. 21. Messi recoge un rechace de Silvestre y marca de tiro duro y ajustado.

2-1. M. 37. Messi culmina, tras una asistencia de Pedro, una jugada iniciada por él.

3-1. M. 42. Messi, a pase de cabeza de Keita, se va solo y levanta el balón ante la salida de Almunia.

4-1. M. 88. Messi, en jugada personal.

Árbitro: Stark (Alemania). Tarjeta amarilla a Edmilson, Rosicky y Eboué.

Camp Nou: 93.330 espectadores.


BARÇA 4 - 1 ATLETIC

abril 4th, 2010

Bojan es va reivindicar i deixa el Barcelona líder

Un estil fa reconeixible a un equip, però també li dóna un plus en la supervivència i en la necessitat. Després del seu exercici manaire a Londres, de la imposició de la identitat del seu futbol als ulls d’Europa, Guardiola va reservar Xavi i Alves per rematar l’Arsenal dimarts. En l’escalfament Ibrahimovic va anunciar que tampoc jugaria per unes molèsties al genoll. Bojan es va incrustar en l’onze, com Jeffren i Chygrynskiy, com si res. Va donar igual. El Barça va golejar l’Athletic des de la seva inconfusible motlle.

El ball inicial de Guardiola va ser tant de jugadors com de posicions. Puyol va ser lateral dret i Maxwell va aparèixer com a extrem esquerre rememorant els seus inicis a l’Ajax. Messi es va situar per davant de Busquets. Aquí, centrat, ja ha donat dues exhibicions històriques: el 2-6 el Madrid i l’última final de la Copa d’Europa. En la mesura que Messi s’allunya de la banda, que pulula i fa mal des del cabdell central, el seu regnat és més complet.

Al centre ha de driblar i gestionar el temps del joc per igual. Ha d’aplicar l’acceleració i la pausa per al seu equip, de manera que la seva influència sobre el joc col.lectiu, que ja és notable, augmenta. La maduresa de Messi al centre apunta a un futbolista que governarà el joc més del que ho fa ara. Ahir no va donar un últim passi, però sí els penúltims que van descobrir la jugada del primer i el tercer gol del Barça. En el primer va percebre la incorporació d’Abidal i li va ampliar la seva carrera amb una passada entre dos defenses de l’Athletic. El centre del francès el ramat Jeffren apareixent per sorpresa al segon pal. El tercer gol del Barça es va construir en termes similars, però aquesta vegada va ser Bojan qui va rebentar a Iraizoz.

El cacic Puyol

Entremig d’aquests dos gols, Puyol es va reivindicar com un futbolista monumental. Aquesta temporada està a l’altura dels grans de la història a les cruïlles. Hi ha hagut molts centrals amb la seva capacitat física, però molt pocs han sabut domarlas per aplicar-les amb el tempo perfecte a la cruïlla. Ahir, es va anticipar en el medi i ell mateix li va regalar el segon gol a Bojan.

L’aixafament del Barça sobre l’Athletic es va donar sense Xavi ni Iniesta, les seves centrecampistes més trencadors des dels seus passis perjudicials. Sense aquesta part vital del seu joc, el Barça va sobreviure perquè l’estil el protegeix. Els que van jugar no tenen aquest punt imaginatiu de més quan la passada a l’ús no hi ha entre un embull de cames, però amb aplicar l’academicisme en les seves accions va ser suficient. Jeffren sap què ha de fer un extrem en el dibuix del Barça. Ha crescut amb això. No surt perdut al camp a resoldre, entra convençut que ha de executar el que ha fet des que li van reclutar per a La Masia.

Jeffren es reconeix en l’estil i li descàrrega de la responsabilitat d’haver de lluir-se i convèncer des del simple individualisme. Igual que Bojan, que sap de memòria que ha de caure a les bandes quan als extrems no els dóna temps a arribar de primeres. Ahir va ensenyar la principal virtut que el va situar com juvenil en el camí dels grans golejadors. Va armar la cama ràpid i no se li empetitien la porteria. El contrari que a Llorente, que va desaprofitar l’ocasió de posar el seu equip per davant amb tot a favor. De vegades com aquesta està el seu bitllet al Mundial.

Amb 3-0 al descans, Caparrós va canviar d’ales per ficar Yeste i Toquero, una suplència estranya. El Athetic va esgotar una mica més el Barça, però aquest Messi creixent arma i marca, amb el d’ahir ja suma 26 gols. I aquí, el seu regnat s’eleva per sobre de qualsevol súper estrella del futbol. Susaeta va salvar la vergonya visitant. Mentrestant, Guardiola, a la seva, va acabar amb Piqué de migcentre. Perquè té un estil.

Barça: Valdés; Puyol, Piqué, Chygrynskiy, Abidal; Maxwell, Touré Yaya (Jonathan, min.75), Sergio (Xavi, min.53), Jeffren, Messi i Bojan.

Athletic de Bilbao: Iraizoz; Iraola, Sant Josep, Amorebieta, Koikili; Gurpegui, David López (Toquero, min.46), Javi Martínez, Gabilondo (Yeste, min.46); Susaeta i Llorente (Iturraspe, min.65).

Gols: 1-0, min.26: Jeffren. 2-0, min.40: Bojan. 3-0, min.58: Bojan. 4-0, min.68. 4-1, min.76: Susaeta.

Àrbitre: Mateu Lahoz, del comitè valencià. Va mostrar cartolina groga Touré (min.61) i Javi Martínez (min.61).

Incidències: partit corresponent a la trentena jornada de la Lliga, disputat al Camp Nou davant 77.630 espectadors.

Lluis Gustav:.

BARCELONA 4 – 1 ATLETIC

Bojan se reivindicó y deja al Barcelona líder

Un estilo hace reconocible a un equipo, pero también le da un plus en la supervivencia y en la necesidad. Después de su ejercicio mandón en Londres, de la imposición de la identidad de su fútbol a los ojos de Europa, Guardiola reservó a Xavi y Alves para rematar al Arsenal el martes. En el calentamiento Ibrahimovic anunció que tampoco jugaría por unas molestias en la rodilla. Bojan se incrustó en el once, como Jeffren y Chygrynskiy, como si nada. Dio igual. El Barcelona goleó al Athletic desde su inconfundible molde.

El baile inicial de Guardiola fue tanto de jugadores como de posiciones. Puyol fue lateral derecho y Maxwell apareció como extremo izquierdo rememorando sus inicios en el Ajax. Messi se situó por delante de Busquets. Ahí, centrado, ya ha dado dos exhibiciones históricas: el 2-6 al Madrid y la última final de la Copa de Europa. En la medida que Messi se aleja de la banda, que pulula y hace daño desde el cogollo central, su reinado es más completo.

En el centro tiene que driblar y manejar el tiempo del juego por igual. Debe aplicar la aceleración y la pausa para su equipo, por lo que su influencia sobre el juego colectivo, que ya es notable, aumenta. La madurez de Messi en el centro apunta a un futbolista que gobernará el juego más de lo que lo hace ahora. Ayer no dio un último pase, pero sí los penúltimos que descubrieron la jugada del primer y el tercer gol del Barcelona. En el primero percibió la incorporación de Abidal y le amplió su carrera con un pase entre dos defensas del Athletic. El centro del francés lo rebañó Jeffren apareciendo por sorpresa en el segundo palo. El tercer tanto del Barcelona se construyó en términos similares, pero esta vez fue Bojan el que reventó a Iraizoz.

El cacique Puyol

Entre medias de esos dos goles, Puyol se reivindicó como un futbolista monumental. Esta temporada está a la altura de los grandes de la historia en los cruces. Ha habido muchos centrales con su capacidad física, pero muy pocos han sabido domarlas para aplicarlas con el tempo perfecto en el cruce. Ayer, se anticipó en el medio y él mismo le regaló el segundo gol a Bojan.

El aplastamiento del Barcelona sobre el Athletic se dio sin Xavi ni Iniesta, sus centrocampistas más rompedores desde sus pases dañinos. Sin esa parte vital de su juego, el Barcelona sobrevivió porque el estilo le protege. Los que jugaron no tienen ese punto imaginativo de más cuando el pase al uso no cabe entre una maraña de piernas, pero con aplicar el academicismo en sus acciones fue suficiente. Jeffren sabe qué tiene que hacer un extremo en el dibujo del Barcelona. Ha crecido con ello. No sale perdido al campo a resolver, entra convencido de que tiene que ejecutar lo que ha hecho desde que le reclutaron para La Masía.

Jeffren se reconoce en el estilo y le descarga de la responsabilidad de tener que lucirse y convencer desde el simple individualismo. Igual que Bojan, que sabe de memoria que tiene que caer a las bandas cuando a los extremos no les da tiempo a llegar de primeras. Ayer enseñó la principal virtud que le situó como juvenil en la senda de los grandes goleadores. Armó la pierna rápido y no se le empequeñeció la portería. Lo contrario que a Llorente, que desperdició la ocasión de poner a su equipo por delante con todo a favor. En ocasiones como esa está su billete al Mundial.

Con 3-0 al descanso, Caparrós cambió de alas para meter a Yeste y a Toquero, una suplencia extraña. El Athetic apuró un poco más al Barcelona, pero este Messi creciente arma y marca, con el de ayer suma ya 26 goles. Y ahí, su reinado se eleva por encima de cualquier súper estrella del futbol. Susaeta salvó la vergüenza visitante. Mientras, Guardiola, a lo suyo, terminó con Piqué de mediocentro. Porque tiene un estilo.

Barcelona: Valdés; Puyol, Piqué, Chygrynskiy, Abidal; Maxwell, Touré Yaya (Jonathan, min.75), Sergio (Xavi, min.53), Jeffrén; Messi y Bojan.

Athletic de Bilbao: Iraizoz; Iraola, San José, Amorebieta, Koikili; Gurpegui, David López (Toquero, min.46), Javi Martínez, Gabilondo (Yeste, min.46); Susaeta y Llorente (Iturraspe, min.65).

Goles: 1-0, min.26: Jeffrén. 2-0, min.40: Bojan. 3-0, min.58: Bojan. 4-0, min.68. 4-1, min.76: Susaeta.

Árbitro: Mateu Lahoz, del comité valenciano. Mostró cartulina amarilla Touré (min.61) y Javi Martínez (min.61).

Incidencias: partido correspondiente a la trigésima jornada de la Liga, disputado en el Camp Nou ante 77.630 espectadores.

Luis Gustavo:.